Josep Maria Muñoz i Núria Iceta formen un tàndem imparable, el que es troba al darrera d’una històrica capçalera de la premsa nostrada, L’Avenç, que des de fa uns anys també s’ha abocat al món editorial. Potser hi ha gent que encara no coneix un catàleg dels més interessants de les editorials independents. Per això hem volgut parlar amb ells. Les respostes es converteixen en una conversa a quatre bandes perquè a la meitat s’hi incorpora el fotògraf i periodista Carles Domènec. Estam molt lluny de ser una de les reputades entrevistes de la revista L’Avenç però més a prop d’entendre una filosofia de projecte editorial.

-Per què en un moment donat l’Avenç decideix convertir-se també en editorial?

-Bé, sempre havíem volgut fer llibres i n’havíem fet els anys vuitanta. Teníem una vocació d’editora que no havia pogut ser i ara ens vam adonar que ho podíem fer i que hi havia possibilitats per tirar endavant. Els llibres de l’inici tenien molt d’assaig històric i eren molt de l’àmbit acadèmic, potser no estaven pensats per als lectors de llibreria i això és el que ara s’ha modificat.

–Eren llibres universitaris per a un país on els universitaris no llegeixen…

-No, per descomptat, però el fenomen no és exclusiu de casa nostra, passa a tot arreu.

-I de sobte hi ha un canvi en el catàleg…

-Que coincideix amb dues coses preteses a la revista, que és fer una revista per als lectors i ampliar-la de cap a les Humanitats. La revista d’alguna manera havia de servir com a plataforma per fer créixer projectes i complicitats. Alguns llibres neixen de la pròpia revista i després tenim dues sèries molt ben definides, els llibres d’història que en alguns casos tenen vasos comunicants amb la revista i que arriben als lectors i que en alguns casos podrien ser dins l’altra sèrie i després una mirada sobre el passat des del present que això afecta també als llibres literaris i que també és una manera de fer història. Tots els elements compleixen el fet que aportem continguts rigorosos per al lector.

-Un públic lector que les estadístiques diuen que presenta característiques singulars, que de cada vegada llegeix menys i compra menys llibres…

-Sobre això és molt difícil tenir dades objectives sobre què són els lectors sociològicament. És clar que ens movem en un públic que és petit i que el públic culte és petit i costa fer-lo créixer perquè es tendeix de cada vegada més a llegir només les lectures d’especialització, però creiem que el públic existeix.

-I és el que heu buscat…

-D’alguna manera ens havíem de nodrir d’aquest joc de relacions. Quan vàrem començar a treballar com a editors vàrem decidir aprofitar les escletxes que hi havia, els nínxols de mercat. Ara estem més consolidats i hem marcat un catàleg concret però hem d’aprofitar aquestes escletxes per créixer. Hi ha un fil que uneix el catàleg literari que és el de la literatura del jo, el de la memòria personal individual i col·lectiva, i la voluntat de no establir fronteres molt marcades entre els gèneres. La voluntat de la revista era mostrar models possibles, maneres de fer les coses que els autors d’aquí podien aprofitar i alguns ho han fet. De vegades teníem la sensació de llençar ampolles al mar, però de vegades ens han acabat llegint i acceptant els debats proposats. Potser nosaltres no som figuraires, no hem buscat el main stream, és la nostra manera de fer…

-Però a la vegada heu estat descobridors o consolidadors d’algunes trajectòries literàries importants: Joan Todó o Bezsonoff, per posar dos casos molt diferents…

-A nosaltres ens agrada donar pistes sobre que es pot fer i de vegades això acaba traduint-se en un encàrrec concret per a la revista que després es reelabora per fer el llibre, però no sempre ha arribat a bon port, no és senzill que els texts creixin. El que sí que és cert és que feim una feina amb els autors que moltes editorials no poden fer, com per exemple en el cas del llibre de Bezsonoff.

-En els darrers temps heu combinat també l’assaig pur i dur amb la publicació del text acadèmic. M’imagino que deu ser difícil trobar aquestes propostes arriscades…

-És clar. Tota empresa hauria de distingir molt bé entre allò que és possible i allò que és desitjable. L’assaig d’alta divulgació pensant en el lector ens costa molt de trobar. A la revista i a l’assaig encara hi pesa molt la part purament acadèmica. El desitjable seria trobar això i hem fet algun intent de trobar assaig en aquest estil francès, no el periodístic i fàcil, sinó un assaig d’idees. Les universitats en aquest sentit no ajuden gens perquè tenen criteris contraris, promoguts pels índex d’impacte de les revistes i tot això, que és un autèntic despropòsit, és aplicar criteris de ciències a les humanitats. Tot això va en detriment dels lectors. Heu sentit parlar de cultura en la campanya del 27 S? No se’n parla mai. A les biblioteques també s’imposa el criteri de valorar-les pel número de préstecs i no per la qualitat dels mateixos, és tot un peix que es menja la cua. Nosaltres a més a més, també continuem publicant el llibre acadèmic perquè no podem renunciar al patrimoni de L’Avenç.

-Sou una de les editorials que va entrar ràpidament en el col·lectiu Llegir en Català. Com en valoreu l’experiència?

-La veritat és que ha comportat molta feina però ens ha forçat a fer un pas necessari que és el de sortir del despatx. A nosaltres ens faltava ser vistos com a editors i això ens ha donat una projecció pública molt important i després hem pogut ser a projectes molt importants com el fet de ser una empresa privada que està treballant per al foment de la lectura. Aquí passava que s’estava tendint al minifundi i com sabem, això té molts perills. Una manera de sortir-ne és sumar esforços i en aquest sentit ha estat molt positiu, hem tingut una gran presència pública associada a un segell de qualitat i a una altra manera de fer que és important.

SEBASTIÀ BENNASAR