Avui la literatura catalana està d’enhorabona. Una nova eina a mig camí entre el documental, el web, entre la pedagogia i l’entreteniment formatiu de qualitat arriba per quedar-se entre nosaltres. Es tracta d’Ariadna, el documental que han creat la Gemma Rodríguez i la Laura Piaggio i que avui es presenta en societat, un recorregut pels principals autors de la literatura catalana del segle XX que a la vegada explora les relacions entre societat i literatura i al qual podeu accedir des d’aquí: http://www.ccma.cat/tv3/documentals/ariadna/. A Bearn hem tingut la sort de poder parlar amb les seves creadores.

-Ariadna es pot entendre com un documental de documentals, com si tot fos un gran hipervincle on els textos enllaçats fossin vídeos enllaçats sobre la literatura catalana?

GR.– M’agrada la idea de documental de documentals. Per una banda, Ariadna engloba diferents continguts que van més enllà del projecte en sentit estricte, però a més permet que l’usuari segueixi camins diferents i per tant el documental que veuré jo sempre serà diferent del que veuràs tu.

LP.- Sí, volíem que Ariadna fos un fil conductor, d’aquí el nom. Que et proposés un recorregut on avances unint punts, un camí que ens proposa entendre, relacionar, conèixer tant els texts com els autors i el seu context. Aquest format ens ha permès enllaçar no només els recursos propis d’Ariadna, sinó també altres recursos disponibles online, i obrir així el recorregut més enllà del documental.

-Per què aquest marc cronològic? El projecte admet extensions endavant i endarrere? Vull, dir, es podria arribar a fer tota la història de la literatura catalana amb aquest format?

GR.- I tant, inicialment el projecte era molt ambiciós i pretenia recórrer tot el segle XX, no només des del punt de vista de la literatura catalana sinó també de la història del país. Quan vam veure que el finançament  no ens ho permetia, vam optar per limitar el període i vam escollir el final de la guerra com a punt de partida perquè ens permetia explicar una peripècia molt concreta, la d’aquells autors i autores que s’entesten a seguir escrivint en català malgrat la dictadura i com finalment aconsegueixen bastir de nou una literatura que semblava condemnada.

LP.- De fet nosaltres parlem de que aquesta és la primera entrega d’un projecte més ambiciós que voldríem fer créixer en dues direccions: per una banda, afegint nous períodes i nous autors/es i per una altra banda, i aquesta és potser ara mateix la més important, construint un espai dins el documental on els estudiants trobin un espai de creació i experimentació amb la literatura i les eines digitals, de manera que puguin operar, modificar i crear a partir de texts literaris.

-Heu buscat una aliança amb les noves tecnologies, però també amb les noves formes de narrar i de crear un discurs sobre el nostre fet cultural…

GR.- Ariadna sorgeix d’una experiència personal, Coincidint amb l’any Espriu l’Institut del Teatre em va encarregar una peça de teatre sobre l’univers de l’autor adreçada a alumnes d’institut. Durant el procés d’escriptura em vaig haver de preguntar moltes vegades quina era la millor manera d’acostar un autor com l’Espriu i la seva obra a un públic adolescent. No vaig trobar la resposta però crec que el llenguatge audiovisual i les noves tecnologies poden ajudar. La qüestió és com apropar aquesta literatura més clàssica sense provocar una estampida a les aules.

LP.- No parlem només de la digitalització d’unes eines, sinó d’una manera d’accedir al contingut i de relacionar-s’hi. A Piaggiodematei portem treballant i investigant en mitans digitals des dels noranta i és una inquietud que compartim amb la Gemma. Voliem que la narració no resultés estranya a l’audiència més jove i a l’hora fos amigable per als professors. Aquest equilibri necessari era un objectiu difícil i no sabem si ens en hem sortit però hem intentat que el format fes de pont entre els continguts i la seva audiència.

-Quan es presenta en societat i qui en pot fer us? A partir de quan els usuaris podran visualitzar-lo? A quin preu?

LP.- El documental es presenta avui, 9 de desembre, i estarà disponible online, sense cap mena de restricció des del portal d’interactius de TV3, ahttp://www.ccma.cat/tv3/documentals/ariadna/

GR.- El documental el pot fer servir tothom i per això estarà al portal de TV3 perquè esperem que arribi a un públic el més nombrós possible. Com a eina pedagògica s’adreça a mestres de l’ESO i batxillerat de les assignatures comunes, específiques i optatives d’història, llengua i literatura catalanes, educació visual i plàstica, cultura audiovisual i arts escèniques, ja sigui per explicar la figura i l’obra d’un escriptor, un episodi de la història del segle XX a Catalunya, com a eix vertebrador dels diferents corrents literaris del segle XX o com a eina d’anàlisi dels texts literaris.

LP.- Cal dir que l’interactiu està construït en html5, perquè fos accessible des de qualsevol navegador o sistema operatiu, sense necessitat d’instal·lar cap player ni posar restriccions. En aquest sentit, és important esmentar el suport que rebem de Untrefmedia, una productora argentina que té un departament de desenvolupament digital i que es va comprometre amb Ariadna, tot i ser un projecte dirigit al públic català.

-Com ha estat el procés de creació d’aquest projecte? Quant de temps ha passat? Com s’han fet les entrevistes i els sistemes de producció?

GR.- Llarg i penós. Com gairebé tots els processos de producció que compten amb pocs recursos. A més som un equip molt petit i jo era la primera vegada que assumia la producció i la direcció d’un projecte d’aquest tipus. La gran sort va ser trobar la Laura i el Marcelo de Piaggiodematei que tenien molta més experiència i el Macià Florit, un realitzador molt jove i  que de ben segur tindrà molt futur.

LP.- Després d’un període de desenvolupament d’uns tres mesos, el tret de sortida ens el va donar la ILC, quan ens va concedir un ajut per tirar endavant la producció. Després van sumar-s’hi SGAE i TV3 i altres entitats que han col·laborat amb nosaltres com el PEN Català o Edicions 62.La producció va durar uns 7 mesos, d’intensitat irregular, però de vegades és difícil treballar coordinant els temps de les productores, les persones i les institucions, i va ser necessari fer reajustaments pel camí.

-Heu seleccionat un grapat d’ítems claus, d’experts i d’obres canòniques, però també una tria que inclou molt de gust personal i d’aprofitament de patrimoni audiovisual existent…

LP.- Teníem molt clar que havíem de pensar en l’audiència i en la funció que havia de complir el documental. Si volíem que fos útil a mestres i alumnes havíem d’ajustar-nos als currículums de la ESO i el Batxillerat.

GR.- Per tant, la selecció de textos s’ha fet prenent en consideració les lectures prescriptives de batxillerat del Departament d’ensenyament de la Generalitat de Catalunya 2012-2016. La resta, és clar, és un treball d’autor, autores en aquest cas.

-Aquesta nova forma de fer documentals enllaça de forma directa amb les maneres de consumir la televisió i els audiovisuals avui en dia?

LP.- Bé, és la nostra proposta i també una gran pregunta. Personalment, jo crec que el webdoc és un format de transició. Té coses “noves” però també incorpora elements del llenguatge documental tradicional. Hi ha molts tipus de webdocs, però el més difícil sempre és retenir l’audiència. De vegades ho intentem amb un joc, altres mitjançant la participació, però sempre és un repte. Els joves consumeixen més audiovisual que mai, però de forma impacient i a demanda … la interacció no garanteix res, i sempre hi ha el “perill” de proposar enllaços i perdre l’audiència pel camí. Però bé, estem en un moment de permanent investigació, tot és prova i error, i això, a més d’un repte, professionalment és un privilegi.

-Creieu que això servirà per guanyar lectors per a la nostra literatura?

GR.- El que fa guanyar lectors és la bona literatura i en això hem de confiar en els nostres autors i autores. La resta són ajudes. Ariadna vol contribuir en aquesta tasca però no és literatura, és només un camí per arribar-hi.

LP.- Ni idea, tant de bo. Per això volem aportar per un espai de creació, perquè si els joves descobreixen que una poesia o un text pot convertir-se en alguna cosa que els resulta pròpia, que els ajuda a expressar-se i els parla en primera persona, s’estableix una connexió que perdura i resta gravada a l’experiència.

SEBASTIÀ BENNASAR.