La novel·la ‘Cadenes’ (Edicions 62) de Lucia Pietrelli (Candelara, Itàlia, 1984) va merèixer el darrer Premi Joanot Martorell. La mort d’Andrea, a l’inici del llibre, ens permet descobrir la relació que tenia amb els seus amics més íntims i els seus recels. A voltes pertorbadora, la trama explora els límits de l’amistat i l’amor. És la frontera un tema preferent. Petits detalls, que formen part de la vida quotidiana, es converteixen en sentències demolidores. Cada capítol va dedicat a un dels personatges on s’exposa la relació amb els altres actors de l’argument. “De vegades no em perdonen la direcció de la mirada. Sergi la retreu, como si fos una nina, la seva nina”. Hi ha pensaments que funcionen com a aforismes: “Si tot és amor, tot és llei. I si tot és llei, tot és i serà sempre relatiu”.
Pietrelli fa tres anys i mig que viu a Mallorca. No sabem si és el seu bagatge literari o el subconscient narratiu italià, o bé les dues coses, però la prosa d’aquesta autora ofereix noves textures a la llengua catalana. És un català excel·lent que, en algun moment, sona diferent, exemple de llengua viva i reinventada que fa de l’idioma una eina de creació. La musicalitat dels texts té també a veure amb la poesia que ha conreat i publicat en català, castellà i italià. ‘Ortigues’ (AdiA Edicions) és el seu darrer exemple.
En la veu personal de l’escriptora hi destaquen apunts inquietants. Escriu del cos i del contacte íntim amb Miquel: “Els llocs més càlids amaguen sempre una seu freda. Creure en els antònims i en els contraris ens permet viure, res més. Quan un no se’ls creu, llavors és quan comença a morir”. I disquisicions semàntiques: “Fer l’amor és un acte de creació o el verb ‘fer’ no tindria per què precedir la paraula ‘amor’. De vegades el llenguatge il·lumina la foscor on suren els objectes i els cossos”.
Carles Domènec
Bearn 