Mireia Llinàs (Barcelona, 1985) va quedar finalista l’any passat del premi Memorial Agustí Vehí-Vila de Tiana de novel·la negra amb l’obra Els enemics silenciosos. Un any després ha aparegut publicada per Columna. La novel·la té com a protagonista la Nora Prim, una singular detectiu privada amb capacitat per viatjar en el temps. En aquesta ocasió s’enfrontarà a un dels casos més sonats de la postguerra catalana, l’assassinat de Dolores Rey, que és com es diu a la novel·la algú que s’assembla molt a la real Carmen Broto. Una novel·la molt àgil i interessant, el debut d’aquesta guionista de televisió i cinema que reclama continuïtat. Dissabte 23 la podreu veure al Festival Tiana Negra,

-Us han sorprès els ritmes del món del llibre, diferents als de l’audiovisual i el del cinema?

-Son curiosos i no m’ho esperava, però com que tampoc no pots emprendre moltes accions diferents no et pots angoixar, són aquests. Entre que el vaig enviar i em van dir alguna cosa van passar uns sis mesos i després sí que el procés es va accelerar molt, però em sorprèn molt també el ritme de la promoció, que en el cinema és molt intens just abans que s’estreni l’obra i que aquí no arrenca fins que el llibre ja és al carrer.

-Llegint la novel·la cal determinar que us agraden els reptes, no? Ho dic perquè per començar entrau en el gènere negre introduint elements estranys com els salts en el temps, això per no parlar de la recreació de l’època i del cas que heu escollit…

-Sí que és veritat que hi ha una mica d’ambició. A mi m’apassiona el passat, no és quelcom d’ara, sinó que fa molt de temps i m’he documentat molt en aquest cas, però perquè m’encanta el segle XX des del punt de vista històric i del context de les societats, de la vida íntima, de com es relacionava la gent. Pel que fa als viatges temporals no existeixen i has d’entrar al joc, creant unes normes pròpies i que siguin a la vegada lògiques en un relat on no poden tenir una base científica. Per això vaig buscar moments del passat que la Nora Prim pogués viure de forma dramàtica i que fossin molt més importants que els seus salts temporals i troba-ne la connexió simbòlica.

-I el repte d’enfrontar-vos al cas i al mite de la Carmen Brondo?

-Bé, el meu llibre no és un estudi sobre el cas. He estat llegint moltes coses i és un cas que m’atreu molt precisament perquè hi ha moltes peces que no encaixen i em vaig obsessionar una mica, fins i tot. El que vaig deduir i completar com  escriptor és quelcom que no pots demostrar, però jo sóc novel·lista i el que volia fer era parlar sobre el personatge i el context, no resoldre cap crim.

-Tot i això, a la vostra investigadora, Nora Prim, la mort de Dolores Rey sí que l’afecta…

-Per descomptat, hi ha una relació íntima entre elles durant la investigació. És el primer cas de la investigadora, que tendrà una continuïtat, i és clar que empatitza amb la Dolores Prim, que és una dona de la seva edat traïda pels amics i hi està interessada precisament perquè és un cas especial, curiós, que no es resol.

-Proveniu del món audiovisual, hi ha la temptació de fer una pel·lícula del llibre?

-Jo el veuria més com una sèrie de televisió, una sèrie setmanal, però es cara perquè hi ha molts exteriors i els viatges temporals i això no és fàcil de fer. Tot i això jo havia començat a treballar-hi, perquè adaptant-ho tot es pot fer. Convertir un dels llibres en una sèrie de deu episodis és possible.

-És combinable l’escriptura de novel·les amb l’audiovisual?

-Depèn molt de les èpoques. Quan treballes en una sèrie és més difícil perquè el ritme és molt més frenètic, però quan fas feina per al cinema sí, el llenguatge és diferent i els ritmes són uns altres.

SEBASTIÀ BENNASAR