Cinquanta anys són una distància eterna

 

planas

Escrivia Baltasar Porcel al llibre ‘Fotografia i turisme a les Balears. Josep Planas i Montanyà”, que “sense Planas ho hauríem oblidat o s’hauria esvaït”. I és que part de l’obra de Josep Planas i Montanyà (Cardona, 1924 – 2016) té molt a veure amb la novel·la ‘Olympia a mitjanit’ de Porcel. Hi trobem una sèrie de fotografies aèries, fetes des del mateix helicòpter que usà amb Porcel per volar per damunt l’illa de Sa Dragonera. Són paisatges a punt de deixar d’existir per l’explosió demogràfica: una primera i solitària primera línia de cases a Can Pastilla (1960), el Mallorca Tennis Club enmig de descampats (1966), el Lluís Sitjar sense cases al voltant (1966), el Port d’Andratx com dos segles abans (1954), el Port de Pollença amb quatre cases (1958)…

Són imatges que ens recorden d’on venim i ens avisen que ja no som allò que érem fa mig segle. El passat i la fotografia són uns bons aliats. Tota instantània, per definició, és un bocí de passat. Si aquests pessics antics formen part d’una sèrie, tan ben fotografiada a nivell tècnic, aleshores arribem a la comprensió d’aquesta faceta del treball de Planas, i que tant té a veure amb la tasca del novel·lista: l’observació de la transformació d’un paisatge, la constància en forma de document d’un estil fràgil de vida i la interpretació de l’arribada definitiva del turisme de masses.

 

L’altre àmbit del fotògraf, que ens acaba de deixar, forma part de la tradició fotogràfica de la seva època. Des de Mallorca, Planas traça una visió que té a veure amb la mirada sempre enèrgica de Francesc Català Roca, la ironia quotidiana de Xavier Miserachs, l’oportunisme fotogràfic de Joan Colom , la perfecció tècnica d’Arissa, o, fins i tot, el fotoperiodisme genuí dels Pérez de Rozas. I descobrim les instantànies de personatges anònims de Palma i la demostració que, en fotografia de carrer, cinquanta anys són una distància eterna. M’interessa especialment un retrat vertical dels participants a les Beneïdes (Palma, 1961) que recorda el blanc i negre imperfecte com la vida, i bell com aquesta, de Josef Koudelka.

 

Carles Domènec

 

 

 

 



Categories:Crònica

Etiquetes: ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: