Núria Cadenes va elevar ahir el nivell dels tradicionals discursos de concessió del premi Crims de Tinta a can RBA. Fins ara, que sapiguem, ningú no havia citat Mercè Rodoreda i havia estat capaç de barrejar-la amb Jim Thompson. Però en aquesta dona totes les barreges són possibles. Deuen ser els aires del sud, que la van fer debutar en la novel·la amb una història insular, “El banquer” (1984), alabada per la crítica. Això d’escriure, però, li ve de lluny. Queden els seus dos llibres sobre el pas per la presó acusada injustament de terrorisme; la biografia de l’Ovidi Montllor, un llibre singular de descoberta precisament del sud i els relats sensacionals de “A-Z”, que li van valdre el premi Ciutat d’Elx. Per no parlar, és clar, dels articles i reportatges en premsa, especialment a la revista El Temps. Ara, aquesta periodista reciclada en llibretera que sempre ha estat escriptora acaba de guanyar el premi Crims de Tinta que atorga RBA amb Tota la veritat. La novel·la apareixerà el mes de març amb un altre títol, possiblement Al final morien tots. Vam poder parlar amb ella uns minuts després de la concessió del guardó que obre els actes del BCNegra d’enguany.

-Heu dit que és una novel·la de tensions…

–Sí. Certament hi ha un mort al poble, però no és la part principal, la tensió és el poble mateix, on tothom té alguna cosa per amagar, és una barreja de diferents històries i també de diferents punts de vista i focalitzacions, fins a quinze. Tot passa en un poble petit, de muntanya, inventat, Dolmeric, i és clar, el mort és el detonant, però després hi ha moltes més històries latents, que són les veritablement importants.

-Fins ara només havíeu fet un relat de gènere negre i algunes històries que negrejaven. Per què una novel·la negra?

-És tot culpa vostra…

-Perdona?

-Sí, sí, dels negrots. De l’Anna Maria Villalonga que em va incitar a escriure aquell relat per a l’antologia “Elles també maten” i també teva. Jo havia escrit històries que negrejaven, però em calia una història com aquesta per poder entrar a explicar com és la condició humana. L’Anna Maria em va inocular el verí negre i aquí hem arribat perquè ja saps que aquesta mena d’històries et pren el control.

-Ha estat llarg el procés de creació?

-Han estat gairebé dos anys en què aquest poble i les seves violències morals anaven creixent i guiant l’escriptura. Volia demostrar que les persones no són tan entranyables com es mostren i moltes vegades sota les històries que explico se n’amaguen de reals. Després em vaig assessorar amb una advocada per saber si les coses podien ser tan reals com jo les explico.

-I al final la realitat supera la ficció? Ho dic perquè heu guanyat quan hi ha hagut la gran batuda contra la corrupció del PP al País Valencià…

-Evidentment que la realitat sempre supera la ficció. Aquest tema lliga amb el meu poble de ficció, on tothom ho sap tot però ningú diu res fins que el mort treu les històries al carrer.

-En el vostre discurs heu esmentat Rodoreda i Jim Thompson en una barreja si més no curiosa…

-És que la Rodoreda és la més gran per la seva manera d’escriure, inimitable, molt treballada, amb una forja de relats i d’històries d’una solidesa terrible com la que mostra a Viatges i flors, un dels texts més bèsties de la història de la literatura. I Thompson és Thompson. Aquest llibre s’hauria d’haver dit 1280 ànimes, però és clar, ja l’havia fet ell. M’agradaria pensar que en té el seu aire, perquè Thompson és el millor.

 

SEBASTIÀ BENNASAR