Abazar Hamid, és un músic sudanès que des del 2014 viu refugiat a la ciutat noruega de de Harstad gràcies al programa d’acollida del Pen Club internacional. Ha estat una setmana a casa nostra realitzant diferents projectes arreu del país amb trobades que sembla que seran molt fructíferes i que ha organitzat el PEN Català juntament amb Jiwar sota el lema “Escolteu els prohibits”. Avui fa el seu darrer acte a l’associació cultural Jiwar (carrer Astúries, 36, principal). Es tracta d’un concert on podrem conèixer la seva història a través de la seva música, una música d’arrel africana però que té també concomitàncies amb el reggae i la música llatinoamericana. Hamid, un defensor incansable per la llibertat d’expressió ens ha concedit aquesta petita entrevista.

-Tot i que encara manca l’acte final, com valoreu aquesta petita gira que heu fet per Catalunya?

–Quan des del PEN va sorgir aqauesta possibilitat no ho vaig pensar dos cops i els he d’estar molt agraïts. Ha estat molt agradable i els esdeveniments han estat molt i variats, trobades amb músics, amb escriptors, amb promotors, amb estudiants de música i de diferents segments d’edat… ha estat molt enriquidor i interessant. El contacte múltiple amb gent tan variada ha estat clau, com també haver recorregut diferents espais geogràfics que han ajudat a veure la realitat d’interessos que hi ha a Catalunya.

-Els escriptors molt sovint estam condicionats per una llengua concreta, però vós sou músic, emprau un llenguatge universal. Com s’han produït les connexions amb els companys locals?

-Efectivament, la música en si mateixa és un llenguatge i no cal la traducció, però tots els llenguatges, totes les arts tenen els seus problemes i les seves dificultats i avui per avui el principal problema és aconseguir una plataforma, tenir un públic on poder arribar. Aquí vull destacar la feina del PEN català per crear aquesta plataforma de creació per poder expressar-me. Jo crec que si ajuntes la màxima llibertat d’expressió i a més a més la creativitat, s’aconsegueix connectar sense cap dificultat com així ha passat a Catalunya.

-Viviu a Noruega, un país que per primera vegada en anys pateix una mica de crisi per la caiguda del preu del petroli. A més a més, al voltant també creix la preocupació per la crisi dels refugiats i per l’ascens de l’extrema dreta. Com viviu aquesta situació?

-La societat noruega ha tingut sempre com a tradició acollir a la gent i aconseguir que s’hi integrin, però és cert que en els darrers temps hi ha unes certes tensions entre grups enfrontats pel tema dels immigrants i refugiats i tots sabem que el tema no és econòmic sinó polític. El problema d’ara és el problema dels refugiats que són a fora del país i que generen molts debats sobre com es podran integrar al país els que hi arribin. En realitat el que ens hauria de preocupar és com ajudar els països en conflicte, com ajudar en origen per combatre un problema global.

-A casa nostra les notícies de l’Àfrica gairebé sempre apareixen en negatiu…

-Això és perquè la immensa majoria de les noticies africanes que es publiquen arreu són només les versions oficials, que estan equivocades i deriven de les fonts del poder. Mireu un exemple. Els immigrants que arriben són tractats sempre com a xifres, com a números. Són un percentatge sobre una població, o un número en un col·lectiu, ningú no vol mirar les històries que hi ha al darrere ni la cultura que representa cada una d’aquestes persones. No es veiem com a representants de cultures i això condueix a la ghettització del col·lectiu a que no s’integrin perquè no hem demostrat cap interès pel que hi ha al darrere, que són les persones.

-L’estada a casa nostra ja ha generat algun projecte o encara és massa d’hora?

-No, mai és massa d’hora per fer projectes, de fet ja és massa tard i tot! Tinc un projecte molt gran, “El cor de l’Esperança”, que estrenaré a principis d’abril a Paris i vull fer “El cor de l’Esperança” de Catalunya. He parlat ja amb en Víctor Obiols per coordinar la iniciativa a Catalunya i aquí volem expressar i donar veu a la llibertat d’expressió i superar l’autocensura. A través del cor la gent pot obrir-se i superar aquest fet, molt important aquí per culpa de la Guerra Civil i els quaranta anys de dictadura.