Pep Puig: “Jo no vull reconstruir el meu món, encara, perquè em fa mandra”

pep_puig01_w

Pep Puig a Barcelona. © Fotografia de Carles Domènec

L’adéu a la infantesa poc acabar de sobte, en una cambra a soles amb la nena que t’agrada. Així ho demostra Pep Puig (Terrassa, 1969) a ‘La vida sense la Sara Amat’ (Proa), 56è premi Sant Jordi 2016.

-Quina continuïtat té aquesta novel·la amb l’anterior ‘L’amor de la meva vida de moment’?

-Excepte els dos últims contes que configuren un altre tipus de literatura, els primers sí que formen una unitat temàtica del viatge iniciàtic, que varia segons qui és el protagonista. En aquest cas són dos nens que no han arribat a l’adolescència i que creuaran junts la frontera. Hi ha una transformació dels protagonistes.

-Com marca l’estil la narració d’aquest viatge iniciàtic?

-Un crític deia que el narrador era ventríloc. És l’home que escriu però recupera la veu del nen, en aquest retorn al passat. Crec que l’estil és marca de la casa. Molta gent endevina de seguida el to poca-solta i riuen. N’hi ha d’altres que s’ho agafen més pel cantó sentimental. M’agrada vorejar aquesta línia ambigua.

-La desaparició d’ella és un aspecte fonamental per al creixement d’ell.

-Ell la té idealitzada. Se l’emporta a l’habitació perquè la vol conèixer. Té tantes ganes d’estar amb aquesta noia que la fa material, el lector ha de tenir sempre la sospita que aquest nano s’està mig inventant la història.

pep_puig03_w

Pep Puig a Barcelona. © Fotografia de Carles Domènec

-És la Sara un somni?

-M’interessa que ella estigui prou viva perquè enganxi el lector però que hi hagi una escletxa per on pensi que s’ho està inventant tot. Els amors idealitzats de la infància sempre desapareixen. Ha de desaparèixer aquesta noia. És una desaparició que també és metafòrica. Són dos personatges molt desiguals al principi: ella té un sentiment de rebuig cap al poble, ell és un nen conformat i que no és del poble. Aquest combat desigual es va igualant a mesura que ella el posa a prova. M’interessa aquest viatge del nen cap a ella, i d’ella cap al nen.

-Com heu construït la tensió del personatges?

-Intentant conèixer els personatges com són. El nen és molt tranquil. Per conèixer la nena, l’he haguda de tractar molt. No la coneixia prou. Podia fer la nena més abstracta o més viva, posant-la més o menys al mateix nivell del noi. Això vaig fer, que parlés més, reaccionés més.

-A la roda de premsa del premi Sant Jordi, vàreu parlar del vostre fill, de cinc anys.

-Aquest llibre el dedico a ell. La idea era escriure un llibre que tingui la força i la innocència dels primers llibres que llegim. Recordo ‘El camino’ de Delibes, Huckleberry Finn, ‘Solitud’… Són lectures que començaves gairebé per obligació i, després, quedaves parat del que podia agradar-te llegir. L’hormona és a punt de despertar-se però no ho ha fet encara.

-Quin paper té el coratge al llibre?

-És molt important. Ella es mira al mirall i vol veure què ha fet, després mira per la finestra per saber el lloc d’on ha marxat i, finalment, està avorrida i agafa ‘Guerra i Pau’, que és la primera porta de sortida per on s’escaparà. Hi troba la vida que imagina, la que espera. Per a Tolstoi, la pau era l’àmbit familiar i la guerra era l’espai de risc.

-Són precisament els retrats psicològics dels dos protagonistes?

-Sí. Ell descobreix que la pau és el seu àmbit d’estiueig, la casa dels padrins, els seus pares, i la guerra és un espai desconegut que es trobarà quan deixi de ser nen. Ell no para de superar proves de coratge, quan se’n va a casa de la mare a buscar els diners, quan li fa un petó. A ella, ‘l’amor em fa fàstic’ de la Rodoreda és una frase que la representa. Ella fuig de la manera d’estimar de la gent del poble, és una manera estreta i poc generosa. Quan algú t’estima de veritat, fa cosa, t’exigeix una responsabilitat molt gran, la nena sent aquest rebuig profund.

-L’escenari de la novel·la és el poble d’Ullastrell.

-El dia 3 tinc una presentació al poble. He escrit un apèndix, una mena de joc literari, que volia incloure al llibre. Quan construeixes una novel·la a partir d’uns elements biogràfics, comences a fabular que et porta a una altra, i acabes sent fidel al llibre no a la realitat. Ens assemblem molt però no és el mateix. Hi ha autors que han reconstruït el seu món. Jo no vull reconstruir el meu món, encara, perquè em fa mandra. No crec que sigui tan interessant però sí t’aprofites del teu món per fabular, et sents més segur. Per explicar el teu món has de ser molt precís i tenir moltes ganes de fer-ho.

-Quin és el sentit metafòric d’amagar-se?

-Era molt emocionant. Desaparèixer de la vigilància dels grans i amagar-se d’un mateix. Aquest moment d’estar sol, en un espai del poble que ningú sabia quin era. Sortir de l’espai normal i lògic del poble. A la novel·la, m’interessava fer-la desaparèixer del tot a la nena però, abans de fer-ho, vaig pensar que estaria bé tancar-la a la cambra del noi i que ens expliqui una mica com més. I si li donem al nen, el premi de poder escoltar-la, olorar-la, tenir-la al costat, fer-la persona.

-Fins i tot pensar que es pot convertir en un amic.

-Això està ben pensat. El coneixement que s’estableix dins la cambra permet passar de l’amistat de colla a alguna cosa més profunda. És un misteri que pot canviar la visió que en tenim de l’altra persona. Si anéssim a sopar amb els amics d’infància, descobriríem que som uns autèntics desconeguts. Molts ens coneixíem només jugant. La Sara Amat ha desaparegut.



Categories:Entrevista

Etiquetes: ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: