L’homenot de lletres rebrà homenatge dimecres a l’Institut d’Estudis Catalans en motiu del cinquanta aniversari de la seva mort en un acte coordinat per Montserrat Bacardí, Francesc Foguet i Àlex Martín, i organitzat pel grup d’estudis de literatura catalana contemporània; pel grup d’estudis de la traducció catalana contemporània, per la societat catalana de llengua i literatura. La jornada està oberta al públic.

Rafael Tasis i Marca (1906-1966), un dels homes de lletres més importants del país i possiblement un dels més desconeguts, rebrà a la fi l’homenatge que es mereix. Serà el proper dimecres a l’Institut d’Estudis Catalans. Per aquest motiu hem parlat amb els organitzadors de la jornada.

-Per què aquest homenatge-jornada a Tasis en aquest moment?

–Hi ha una motivació més “circumstancial”: el cinquantenari de la mort de Rafael Tasis. Però això no deixa de ser un pretext com un altre per posar la figura d’aquest escriptor al lloc que li pertoca en la història de la literatura catalana. Després de publicar diversos llibres i estudis tasians, vam pensar que era el moment d’instituir una trobada triennal entre investigadors literaris d’arreu dels Països Catalans amb una doble intenció: d’una banda, aprofundir en l’obra de Tasis i dels seus coetanis, i, de l’altra, abordar els eixos d’interès de la seva trajectòria intel·lectual. Tasis no és només un crític literari, sinó també un novel·lista, un periodista cultural, un activista polític, etc. Precisament, la primera edició del Seminari Tasis es proposa d’oferir una visió globalitzadora de les diverses facetes creatives de l’autor de Tres que rellegeixi, actualitzi i valori la vigència de la seva obra.

D’altra banda, el fet que la Biblioteca d’Humanitats de la UAB sigui la que actualment custodiï el fons personal de Tasis, per donació del seu fill, ens impel·lia a participar en la dinamització d’aquest arxiu. No volem, en tot cas, que el Seminari Tasis sigui un acte de desgreuge ni de reparació històrica, ni d’arqueologia literària, ni res de tot això, sinó una exposició documentada, crítica, una actualització amb tots els ets i uts de l’obra tasiana per redimensionar-la i resituar-la en el temps.

-El considerem un dels grans oblidats de la nostra literatura?

–El nostre sistema literari encara no ha aconseguit posar en solfa tot el potencial que té. Hi treballem, però ens costarà molt de temps i esforços. Un escriptor com Tasis, en una literatura com la francesa o l’anglesa, tindria molt més reconeixement i seria molt més llegit. No ens hem pas d’enganyar: ens falta, també en aquest sentit, molt més públic lector. A més d’una ciutadania amb una formació literària més àmplia i intensa. Només cal pensar en els referents que tenen els nostres estudiants, que són molt pobres. En aquests darrers anys, hem aconseguit publicar algunes de les obres de Tasis i l’hem situat, de nou, en el mapa. Almenys en aquest petit mapa que és el món dels llibres a casa nostra. Però Tasis no és, ni de bon tros, un cas aïllat: n’hi ha molts com ell. La nostra literatura té un potencial enorme, encara per explorar i explotar. És també un desafiament de política cultural, que algun dia caldrà debatre en profunditat.

-Quina seria la importància real que té Tasis avui i on l’hem de situar?

–Rafael Tasis és un d’aquells escriptors, com ho va ser també Domènec Guansé, per exemple, que sostenen els pilars d’un sistema literari. Enderiat a aconseguir nous lectors per a la literatura catalana, Tasis va omplir molts buits. Va escriure novel·la negra (La bíblia valenciana és una de les millors d’aquest gènere), novel·la històrica, teatre, crítica literària, etc. Era un home de lletres que tocava moltes tecles i que tenia una capacitat de treball impressionant. Si durant la preguerra es va convertir en un dels crítics literaris més fins, en la postguerra esdevé una de les figures més importants de la represa de la literatura catalana.

-Vista la donació dels seus papers, cal esperar noves publicacions o reeedicions de les seves obres en els propers temps?

–Sens dubte. Hi ha molta feina feta, en aquest aspecte, però encara en falta més. Entre els papers que es conserven ara a la Biblioteca d’Humanitats, hi ha un epistolari molt ric. No endebades, Tasis era considerat un “home pont” entre l’interior i l’exili. Es va cartejar amb gairebé tothom. Per comprendre les dècades dels cinquanta i seixanta en les lletres catalanes, però també en l’aspecte polític i cultural, és necessari passar per Tasis. L’edició d’aquest epistolari és una de les tasques que caldria emprendre tan aviat com sigui possible. Al mateix temps, caldria reeditar, en bloc, les seves novel·les històriques i, tot i ser desiguals, les seves novel·les policíaques.