Servidor és un utòpic. M’agrada afegir-me a la definició que de si mateix feia Manuel de Pedrolo (1918-1990) perquè com deia Marià Villangómez, l’excels poeta eivissenc, “voler l’impossible ens cal/ i no que mori el desig”. Utòpicament, jo pensava que el revifar independentista comportaria un nou interès per Manuel de Pedrolo, possiblement l’autor més important de les lletres catalanes de la segona meitat del segle XX juntament amb dos antagonistes estilístics i ideològics: Josep Pla i Mercè Rodoreda i dos homenots singulars, Joan Fuster i Pere Calders.

Del meu pensament utòpic a la realitat hi ha hagut una llunyania important: l’obra de Pedrolo és pràcticament introbable a les prestatgeries de les llibreries dels Països Catalans, amb les excepcions d’aquells texts que són per alguna raó lectura obligatòria i que no passen de mitja dotzena d’una producció que abasta tots els gèneres i que suma gairebé 130 títols diferents. I això és així perquè Edicions 62, que és la propietària dels drets de bona part del corpus novel·lístic de l’autor, el manté blindat. I d’altra banda, perquè el Mecanoscrit del segon origen, el llibre en català més venut de tots els temps, oculta tota una trajectòria on hi ha volums imprescindibles que són molt més importants que la història de l’Alba i el Dídac i el futur d’una nova humanitat (ep, i aprofito per reivindicar una lectura en profunditat del text que té molts més mèrits del que sovint se li atorguen).

Pensava jo que amb la forta pujada de les CUP i amb l’auge de l’independentisme, el Parlament s’ompliria de fragments dels seus articles i de texts de l’autor de Crucifeminació, però si salvem alguna intervenció de David Fernández -en forma oral i en forma samarreta-, Pedrolo no ha impactat tant com cal en l’esquerra independentista del país. Potser, precisament, perquè els textos no es troben i no són a l’abast de tota una nova generació, la dels joves nascuts a partir de finals dels 80 que ja no van trobar a les lleixes de les botigues les restes de sèrie pedrolianes i que, per tant, no han sentit el cuquet de rebostejar entre els llibres de vell fins aconseguir una obra fonamental del segle XX català.

Però vet aquí que ara, quan arribava una mica el desencís -tot i que Déu n’hi do, la quantitat de bona feina pedroliana dels darrers anys amb la publicació d’epistolaris, poesia, els articles esparsos, el documental sobre la seva vida i altres fites importants i amb l’esperança d’un gran any Pedrolo el 2018- s’ha produït una d’aquelles noticies que haurien de merèixer tots els titulars de les pàgines culturals: Sembra Llibres acaba de reeditar Acte de violència i a més a més ho ha fet amb un pròleg -brillant, clarificador, contextualitzador- de Cesk Freixas. Ep, editorialment aquesta serà una de les noticies de l’any. O hauria de ser-ho. Per què?

En primer lloc perquè el text que es reedita és una de les obres majors de Pedrolo, descatalogada fa prou anys. És al nivell dels millors títols de la sèrie Temps Obert, o de Balanç fins a la matinada; M’enterro en els fonaments o Totes les bèsties de càrrega. En segon lloc perquè tant el text com la situació de revolta que presenta Pedrolo són d’una vigència absoluta. Aquesta és una novel·la que en cap cas no ha caducat, no li ha passat el temps per sobre. I en tercer lloc precisament perquè ho fa una editorial independent del País Valencià que està fent les coses molt bé en el poc temps que fa que ha començat la seva singladura, però que dóna idea de territori complet, de nació sencera, tal i com la volia Pedrolo.

Acte de violència és una obra contra la qual s’hi va acarnissar la censura. Escrita el 1961, no es va poder publicar fins el 1975, catorze anys després. Es va dir Esberlem els murs de vidre en primera instància i després Estat d’excepció per guanyar el premi Prudenci Bertrana del 1968. Ingènuament es pensava que si guanyava el premi aconseguiria passar la censura, però es va preferir l’escàndol a la publicació i va romandre inèdita fins al 1975. Només les causes de la mateixa persecució ja haurien de ser un estímul perquè els lectors vulguin acostar-se al llibre. Però és que a més a més, l’escriptura és interessantíssima, així com també el joc de focalitzacions, les descripcions de les accions, la creació dels personatges. Estam davant d’un Pedrolo major i ara penso quin goig faria tenir vint anys menys i descobrir aquesta novel·la per primera vegada. Material literari de primeríssima qualitat per inflamar la revolta.

SEBASTIÀ BENNASAR