A la Pedrera, els bocins de vida de Toni Catany

catany03_w

La Pedrera. Alguns dels amics íntims de Toni Catany: Antoni Garau, Maria del Mar Bonet, Alain D’Hooghe. Fotografia de Carles Domènec.

No es parla de la mateixa manera dels vius que dels morts però no ens enganyem, l’obra de Toni Catany és viva . A les poques hores de la mort del fotògraf Toni Catany, alguns dels seus amics més íntims es reuniren al costat de ca seva, al Raval de Barcelona. Són les mateixes persones que s’han organitzat per dur a terme, després de molts entrebancs ja en vida de l’artista, la Fundació Toni Catany, amb la mirada al futur Centre Internacional de Fotografia de Llucmajor. Dos d’aquells amics, Antoni Garau i Alain D’Hooghe, són els comissaris de l’exposició ‘Toni Catany. D’anar i tornar’, que s’acaba d’inaugurar a la Pedrera, centrada als darrers anys del fotògraf, amb 160 obres de les quals dues terceres parts no s’han presentat abans al públic.

 

Sabem que hi ha un bon nombre de llibres inèdits que el fotògraf edità a partir dels seus nombrosos viatges, de Mallorca a Barcelona, d’allà a la seva idea del Mediterrani, i després a la recerca d’altres mediterranis com ho és, sota l’òptica del fotògraf, el Carib o el Sud-est Asiàtic. Seran publicacions futures que afegiran arestes a l’obra d’una vida.

La visita a la Pedrera descobreix una circumstància interessant: el món que s’hi ofereix es construeix de variacions al voltant de la bellesa, clàssica i pictòrica, local i universal. Tota l’obra pareix feta sense presses. Ens imaginem l’autor fer una plàcida migdiada, abans de composar una imatge eterna o, fins i tot, saber aturar durant dies o potser setmanes. No es pot córrer si parlem de sublimacions de la excel·lència.

L’entrada de Catany al món digital li descobreix una nova paleta cromàtica. Hi apareixen vermells intensos, penombres properes al negre, intensos clarobscurs amb detall a les parts més fosques de les fotografies. Repeteix el que va fer, anys abans, amb les tècniques antigues: provar, experimentar, jugar i fer-se seu un nou procés, sempre al servei de la bellesa.

L’instant decisiu de Henri Cartier-Bresson s’expressa a Catany, com recorda Garau, amb diversos instants decisius: el del moment de captar la imatge, el del moment d’ampliar-la, el del moment de presentar-la o editar-la. Els retrats de ‘Toni Catany. D’anar i tornar’ s’allunyen dels primers, com el del nin eivissenc amb dues pageses (i que precisament encapçala la mostra pel seu caràcter icònic). Ara, el fotògraf no cerca, com un caçador furtiu, interpretacions desconegudes del seu món mallorquí. No, als darrers retrats projecta la seva visió de la bellesa humana, sintonitza amb uns ulls i un color de pell, més enllà del país on s’ha fet la fotografia.

Les fotografies de Catany són bocins de vida que es resisteixen a la desaparició. No és tant la llum que il·lumina els objectes que l’artista disposa, són aquests els que dignifiquen aquella llum en qüestió.

Carles Domènec



Categories:Crònica

Etiquetes: ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: