Imagineu-vos per un moment una ciutat petita amb locals de moda de tot tipus: des dels més refinats fins als més barroers i amb gent disposada a omplir-los, també des dels més refinats fins als barroers. Imagineu una droga desconeguda que fa estralls i que mata amb una incidència altíssima, tant com en el seu moment va fer-ho l’heroïna, i imagineu un parella en descomposició: la Bàrbara i el Roger. Hi ha qui en aquest exercici de cinc línies de ressenya ja tendria enllestida una anàlisi sobre Nits de matapobres, la nova obra de Jordi Dausà i Mascort, una novel·la excel·lentment editada per Brau edicions, de Figueres, a finals del 2015, en el que s’ha convertit en el tercer número de la seva col·lecció de narrativa contemporània. Qui fes aquesta anàlisi s’equivocaria, perquè al darrere d’un argument aparentment simple -noia i noi ho deixen estar no se sap ben bé per què, noia mor, noi es venja- el que hi trobem és una novel·la complexa, ambiciosa, amb uns plantejaments ètics i estètics que fan que en Dausà sigui un d’aquests joves valors a seguir perquè en aquesta obra es consagra com el que és: un narrador de primer ordre.

Al darrere de la història explicada abans breument -amb el component afegit que la droga es diu LMA i la versió adulterada matapobres, nom parlant que per si sol ja ens clarifica per on van els trets; i que la ciutat innominada encaixaria a la perfecció amb Girona tot i que ningú no ho diu- el que hi ha és una assimilació de molts models literaris essencialment americans que oscil·len entre les atmosferes de Raymond Carver, els diàlegs de Richard Yates i la descomposició moral de móns que s’acaben de John Fante. Tot passat pel sedàs de Dausà (Cassa de la Selva, 1977), que en els llibres anteriors ja deixava mostres del seu talent i que aquí ha sabut fer una mescla de retrat generacional mesclat amb arquetipus amorós de primer ordre per acabar afirmant en un moment de la novel·la frases com aquesta: “Durant els mesos següents les discussions amb en Roger van passar a se habituals i ella, preocupada, va començar a llegir. Algunes revistes femenines lloaven  els avantatges de no tenir fills, però eren revistes escrites per (i per a) dones sofisticades que vivien a grans citats En Roger i la Bàrbar vivien en una capital de província que s’assemblava molt a un poble. I als pobles i a les ciutats petites, quan tens parella i arribes a una determinada edat, els fills son quasi imprescindibles. Poca gent té prou força de voluntat per seguir endavant sense”.

Així doncs, Dausà ens ofereix una nova interpretació de la història d’una separació amorosa. I ho fa mostrant aquesta parella com a quasi adolescents malgrat el fet d’haver ultrapassat la trentena i afegint quan cal un punt d’humor perquè la radiografia no sigui del tot insuportable. Perquè ho fa situant-la en un entorn que més aviat fa basarda i que no és res més que l’abocador del nostre món contemporani, on et pots moure en dos ambients diferenciats: el de la cafeteria postmoderna amb platets cuinats amb esquisidesa i gin-tònics amb tot de fruites i verdures i combinacions espaterrants o el de la discoteca suburbial amb vàters on fotre claus ràpids amb la misèria chonil com a testimoni i el matapobres circulant-hi a dojo. Sigui com sigui, l’anvers i el revers de la mateixa moneda, que és la buidor i la solitud de la societat contemporània. Perquè en realitat d’això va Nits de matapobres, de la buidor angoixant d’aquest món que ens envolta i de la gent que ni tan sols se n’adona. O pitjor encara, que ja li està bé.

SEBASTIÀ BENNASAR

Nits de matapobres

Jordi Dausà.

Brau.

Figueres, 2015

133 pàgines.