Miquel Barceló amb Ramon Llull, i fatalitats del món des de París

 

barcelo_biblio04_w

El gest astut, pagès i cosmopolita de Miquel Barceló a la Bibliothèque Nationale de France. Fotografies de Carles Domènec

Què hi pot haver en un mural d’argila sobre vidre, de 190 metres llarg per sis d’alt, dedicat a Ramon Llull? Pops, calamars, cavalls, esquelets, arbres, autoretrats de l’artista. Miquel Barceló ha pintat amb les mans i estris rudimentaris com si fos a Mali. Ho ha fet a l’edifici François-Mitterrand de la Bibliothèque Nationale de París, el nom del darrer president francès amb un discurs intel·lectual.

El mural és una peça efímera que recorda les pintures rupestres i que es veurà mentre duri l’exposició que l’acompanya. Seran cinc mesos per redescobrir Barceló i la seva pulsió experimentadora, les referències a l’art primitiu, les tauromàquies monocromes tan ben il·luminades pel traç del dibuix, els quaderns plens de notes i apunts gràfics, i, en general, la seva obra impresa.

L’exposició ‘Sol y sombra’ té una doble seu. Segueix al Musée Picasso amb pintures, escultures, ceràmiques i fotografies que connecten amb l’univers del malagueny. Prolífics els dos, Picasso i Barceló comparteixen algunes temàtiques. Vaig llegir fa anys que el mallorquí, lletraferit, coneixia bé les biografies del grans artistes.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Del taller de Picasso al districte sisè, a la Rue des Grands Augustins, on pintà el Guernica i fou visitat per les personalitats culturals de l’època, al taller de Barceló al barri del Marais, on retrata amb lleixiu sobre fons negre intel·lectuals i coneguts, hi ha una passejada d’una mitja hora a peu, de la Rive Gauche a la Rive Droite. Una de les maneres més directes de passar d’un món a l’altre és creuar els jardins del Palais Royal, on hi ha el restaurant aristòcrata Le Grand Véfour que es recrea a Bearn, la gran novel·la de Llorenç Villaronga. En passar-hi, veig que retraten el chef Guy Martin.

Faig el passeig conscient dels atacs assassins, avui, a Brussel·les, i amb el record dels atemptats de París, fa només uns mesos. Sóc jo qui els fa saber a la dona de fer feines del meu hotel. D’origen marroquí, esclata a plorar. El conserge és iraquià. Em demana que reflexioni sobre qui en surt beneficiat dels atemptats. En passar pels jardins de Luxemburg, recordo les caminades matinals de Mitterrand, camí del Boulevard Saint Germain, al costat dels cafès més literaris de París, de Flore i Les Deux Magots, davant del restaurant Lipp, que freqüentava Mitterrand i també el polític socialista marroquí Ben Barka, segrestat pels serveis secrets francesos l’any 1965. I em revé Llull i les seves aventures per sobreviure en terres algerianes. La història es repeteix però no ho fa de forma cíclica sinó en tirabuixons.

La caiguda de les torres bessones a Nova York també em va agafar a París. Aleshores vaig voler anar als jardins a escoltar les tertúlies improvisades de ciutadans, a la zona on normalment s’hi juga a escacs, al costat dels camps de tennis. A pocs metres d’allà, al mateix Boulevard Saint Germain, hi ha la casa del filòsof Bernard-Henri Lévy, exponent de la “gauche caviar”. L’any 2001, el mateix en què els suïcides feien esclatar avions a la ciutat dels gratacels, Lévy expressà el seu pessimisme internacional a les cròniques recollides al llibre ‘Afganistan’. La porta del seu garatge és avui oberta. Hi entren menjar a l’engròs. Amb el corresponsal de La Vanguardia, José Ramón González Cabezas, recordo l’espera eterna a casa seva, amb salons orientals i servents submisos, educats i distants.

A ‘Submissió’, l’estrany Michel Houllebecq escriu dels professors de la Sorbonne i d’una formació islamista capaç de derrotar a França al Front Nacional a les eleccions presidencials. Barceló ja no pinta a Mali, i ha traslladat reminiscències de la iconografia del país dels dogons a la Bibliothèque Nationale de Franca, amb argila de Felanitx el transport de la qual ha ajudat a pagar l’Institut Ramon Llull.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Seguim la passejada. Una manera d’arribar al Museu Picasso des de la casa de Lévy és passar per les esglésies antigues de Rivoli, seguir pels carrers que envolten el Pompidou on la presència de musulmans és majoritària i recórrer el barri jueu de Le Marais. Penso en els barris jueus de ciutats que conec bé com Marràqueix i Fes, i amb la medina amable de Rabat, que s’obre a l’oceà per un gegantí cementiri dels mil colors de la terra groga.

Ahir, a la inauguració de la exposició de les pintures, ceràmiques i escultures de Barceló al Picasso, el regidor de Cultura de Felanitx, l’artista Xisco Duarte, m’avisa de la presència de Manuel Valls, el primer ministre francès. M’hi atraco per retratar-lo i m’ho permet, al costat d’un quadre dedicat a floquet de neu. La seva recança, per un doble missatge que es pugui derivar de la fotografia amb el primat, m’obliga a afanyar-me. M’explica que estiuejava a Son Servera (Mallorca). El veig sortir del museu amb un dispositiu de motoristes i cotxes blindats propi de James Bond. En dotze hores, és a dir ara fa una estona, es reunirà amb caràcter d’urgència amb François Hollande i el ministre d’interior, Bernard Cazeneuve, per reforçar el país amb 1.600 policies dedicats a la lluita antiterrorista.

© Fotografies i text de Carles Domènec



Categories:Crònica, Reportatges

Etiquetes: ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: