La Negra de la Magrana va ser una col·lecció mítica de novel·la negra activa al país en la seva època clàssica entre el 1985/1986 i el 1996. Ara està vivint una segona vida englobada dins el grup RBA, que és on ha anat a parar el segell mare, la Magrana, que va fundar Carles Jordi Guardiola. La Negra de la Magrana va aconseguir dos èxits fonamentals per al país: visibilitzar la novel·la negra feta pels autors de casa nostra i a més a més aconseguir grans èxits de vendes amb uns tiratges que avui en dia semblen al·lucinants: fins a 10.000 exemplars de les primeres edicions. Al darrera de tot plegat hi havia caps pensants com el de Jaume Fuster, que va exercir de director de la col·lecció (i que va fer una tasca importantíssima de captació d’autors de cap al gènere negre, com per exemple la reconversió per al català de l’Andreu Martín) o d’assessors a l’ombra com Manel Ollé, que a més a més feia crítica literària continuada dels títols que apareixien, per exemple a la revista El Temps Alguna obra va arribar a superar els 100.000 exemplars venuts i per exemple autors de les Illes relativament poc coneguts al Principat, com per exemple Antoni Serra, arribaren a vendre 70.000 exemplars d’un sol títol (L’arqueòloga va somriure abans de morir) de la sèrie dedicada a Celso Mosqueiro. Així, una editorial que havia nascut clarament des de l’ala més esquerranosa i nacional -bona part dels socis de l’editorial havien estat membres del Partit Socialista d’Alliberament Nacional, va donar de menjar gràcies a les vendes a uns creadors que dignificaren el gènere. Ara fa molts de temps que els títols de La Negra només es podien trobar en paradetes de vell o per internet.

Per això és una magnífica notícia que la col·lecció -dirigida ara per Jordi Rourera, com la resta de publicacions en català de la casa- hagi decidit iniciar una política de reedició d’alguns títols de la col·lecció. I no podia haver tingut més encert que començar pels llibres que ha començat: Canya o mitjana escrit a quatre mans per Ramón Solé i Carles Serrat; i Estudi en lila, la primera de les tres novel·les negres que ha escrit Maria Antònia Oliver (Manacor, 1946), la flamant guanyadora del premi d’honor de les lletres catalanes que, a més a més, és la vídua de Jaume Fuster, l’enyorat escriptor i director de la primera vida de la col·lecció. I és que tant un com l’altre són dues molt bones novel·les de gènere. Aquesta premissa és la que hauria de guiar tot esperit de reivindicació d’un text i una reedició és exactament això, la reivindicació d’un text. Les dues obres han envellit de forma correcta i permeten ser testimonis tant d’una manera d’entendre el gènere com de la societat que reflectien cada una d’elles -la Barcelona en transformació després de la designació com a seu olímpica en el cas de l’obra de Solé Serrat i la contraposició entre la gran ciutat i l’illa en el cas de l’obra d’Oliver a més a més de les primeres reivindicacions feministes a través de la genial creació de la Lònia Guiu, la seva detectiva.

Posar a l’abast de nous lectors aquestes dues obres és un exercici que honora l’editorial i que fa entendre que el catàleg és un patrimoni que s’ha de servar i cuidar. Aquestes reedicions serveixen, a més a més, per poder incardinar la magnífica producció contemporània de novel·la negra en català en la seva tradició més recent. I això, anar a pouar en la nostra tradició, també és una mancança que tenim com a societat. Per tant benvingudes de nou al mercat.

SEBASTIÀ BENNASAR