UN VIBRANT DIÀLEG INTERGENERACIONAL

Sebastià Portell aconsegueix apropar al lector la figura d’Antònia Vicens, una de les grans dones de la nostra literatura

antocc80nia-vicens-rgb

Antònia Vicens (Santanyí, 1941) és una de les escriptores més fascinants de la literatura catalana contemporània. Tant és així que els gairebé cinquanta anys que du de carrera literària han aconseguit impactar en diferents generacions de lectors i autors, la darrera la del joveníssim Sebastià Portell (1992). Fruit de l’impacte de l’obra de la santanyinera sobre el jove dramaturg i narrador, acaba de sorgir un llibre bellíssim, Antònia Vicens, massa deutes amb les flors, una conversa entre els dos creadors al voltant de l’obra i la vida de Vicens. I és clar, ha trobat la col·lecció En Diàleg, de Lleonard Muntaner, on ja havíem pogut llegir llibres interessants com les entrevistes de Pere Antoni Pons o l’interessantíssim volum d’Antoni Planas sobre Baltasar Porcel.

Portell ha fet una feina molt interessant: acostar-se a Vicens a partir dels textos i des d’aquí anar preguntant per la pròpia vida. Hi ha un coneixement important de l’obra (bé sigui per lectura directa o per estudi) i determinats fragments de Vicens molt ben triats matisen, expliquen o reforcen les respostes de l’autora. Així, el diàleg queda exemplificat per aquests bocins d’obra que fan que inevitablement el cap se’n vagi de cap a tants i tants personatges memorables creats per Vicens en una producció honesta i arriscada, dos temes que planen al voltant de tot el llibre.

Desconec el procés d’aproximació de Portell a l’obra de Vicens, no sé si hi ha arribat primer per la poesia i després s’ha anat endinsant en la novel·lística o si hi ha hagut un procés paral·lel, però el cas és que es nota que ha llegit bé a la santanyinera i l’ha passada pel seu propi sedàs vital: també de poble, també del Sud, també a la recerca incansable del somni de ser escriptor.

M’agrada poder observar de primera mà les reflexions sobre el procés que converteix aquella nina de poble en una escriptora: la màquina d’escriure importada de contraban, la pena de les dones alemanyes que han perdut la guerra i arriben als hotels, el paisatge esmolat de llum, l’alegria de la primera prestatgeria, dels llibres arribant a aquella casa republicana i pobra. El llibre és una meravella perquè Portell sap escoltar i conduir el diàleg i va traçant les línies mestres. Tot es toca però hi ha el pudor necessari, les preguntes justes, el saber fins on val la pena indagar i el saber on a partir d’on és xafarderia indiscreta.

Posats a fer, li trobaria un emperò: Vicens parla poc del fill, n’Hèctor, que a la vegada també escriu. El lector es queda amb les ganes de saber com mare i fill viuen aquesta entrada en el món literari, però és un pecat menor. També, en aquest cas perquè els dos són senyors, es troba a faltar una mica més de marro en els anys de màxima vigència pública de Vicens, que en va passar de tots colors al capdavant de l’AELC, per exemple. Són defectes molt menors perquè aquest és un llibre important. Cabdal fins i tot, perquè ha de ser la pedra angular al voltant de la qual pivoti la redescoberta i relectura d’una autora clau per entendre l’evolució de la literatura nostrada en els darrers cinquanta anys.

SEBASTIÀ BENNASAR

Antònia Vicens, massa deutes amb les flors.

Sebastià Portell

Lleonard Muntaner, Palma, 2016.

124 pàgines.



Categories:Llibres

Etiquetes: , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: