Sergi Pàmies: “El futbol és una oportunitat democràtica i barata d’arribar a l’art”

Sergi Pàmies

Sergi Pàmies a Barcelona. © Fotografia de Carles Domènec

El futbol és una guerra a escala, un joc d’equip on hi poden destacar el tap de bassa i el gegant, és el joc de l’engany i l’anticipació, de malabaristes i de passadors capaços de traçar línies que formen dibuixos abstractes comparables als dels arquitectes i enginyers. A les ‘Confessions d’un culer defectuós’ (Empúries), Sergi Pàmies demostra que el futbol, en general, i el Barça, en particular, és també una font d’inspiració per a la crònica sentimental i biogràfica, per narrar les relacions entre l’esport i la vida.

Per què us decidíreu a escriure el llibre?

M’ho van proposar. M’havien ofert abans moltes vegades fer un llibre sobre el Barça. Sempre deia que no i, de tant en tant, tinc tendència a portar-me la contrària. El pacte va ser intentar-ho. Amb aquestes condicions, he tingut l’oportunitat d’ordenar tot el que he anat acumulant mental i emocionalment sobre el Barça.

Tenim un dèficit de bona literatura sobre futbol?

Literatura bona sobre futbol n’hi ha molta però és historicista. S’han escrit grans llibres sobre la història del Barça i de periodisme, dels aspectes mediàtics, moltes biografies. El que no hi ha és una cosa que existeix a totes les llengües, que és la literatura d’aficionat. Sóc un consumidor compulsiu d’aquesta literatura, m’encanta. És aquesta la meva referència. La implicació sentimental hi és molt present i té una ambició literària. A Madrid, hi ha una petita editorial que és Libros del KO amb una col·lecció titulada ‘Hooligans ilustrados’. Han publicat una vintena de llibres amb l’Enric González, Ramon Lobo… Fan un llibre petit sobre el seu club. És una col·lecció esplèndida. He agafat aquest model amb alguns escrits de Vázquez Montalbán o Juan Villoro. Jo volia que el meu llibre fos un projecte literari.

El Barça és encara més que un club? I si ho és, és aquest un fet positiu?

Es podria analitzar des de dos punts de vista. Quantitativament, per la presència a la societat, és evident que ho és. L’altra és la qualitativa. Durant molts anys, ha sigut una prestació substitutòria de coses que faltaven. Ara, cada vegada més, ser més que un club és un dopatge de marca. El tret diferencial, el que caracteritza el Barça, és que sigui més que un club. És una màscara corporativa, basada en fets reals.

El Barça té més a veure amb el Madrid que amb l’Espanyol.

Estructuralment, sí, però no tant amb la seva identitat de funcionament intern. Hi ha una mena d’aristocràcia de grans clubs, s’autodenominen G-14 com fan les grans potències. Creen rituals de poderosos.

msn01_w

Messi, Neymar i Suárez. © Fotografia de Carles Domènec

És un problema ser del Barça i no ser antimadridista?

Això són anys de psicoanàlisi. El fet de no ser antimadridista, jo el vivia com un dret, de jove. Amb els anys, m’he adonat que és una tara, una deficiència. L’altre dia, al Barça-Madrid, vaig sentir la següent frase d’un soci: “El Madrid ha de perdre fins i tot els avions”. És un pas endavant en el deliri. Vaig pensar que això no té solució. M’ha agradat assumir la meva pròpia tara. Admeto que sóc defectuós. La raó és senzilla. Té a veure amb les cronologies sentimentals. A mi, primer em va arribar al futbol, després Cruyff i finalment el Barça. La cronologia del barcelonista és inversa. És la diferència entre ser i enamorar-te del Barça.

El futbol és una guerra a escala, també hi ha la bellesa de la destresa individual del jugador. On situeu l’estètica al món del futbol?

El futbol és un llenguatge universal, com el sexe, la música o el menjar. Un turc i un islandès, de deu anys, a un pati, es posaran a cantar, ballar, menjar o jugaran a futbol. Això és immens. El futbol és també una oportunitat democràtica i barata d’arribar a l’art.

El mite del torero és convertir en heroi al personatge humil i valent. Quin és el mite del futbolista?

No hi té res a veure. Al futbol té gent com Piqué, de casa bona. Els clubs els funden gent de bona família, hi ha molt ‘señorito’. Al seu origen era un esport d’elit. Compararia els toreros amb la boxa. Al futbol sí hi ha el tema del carrer i, per demografia, hi han arribat més jugadors d’origen humil. Té aquesta gràcia, aquesta transversalitat i sentit democràtic.

Hi ha una edat mínima per assistir a un Barça-Madrid?

Els que som desgraciadament progres seguim la idea d’un partit d’alt risc per la tensió que es produeix i els insults. És com una pel·lícula de terror. Al teu fill no els portes a veure ‘La matanza de Texas’ fins als 13 o 14 anys. Això és igual. Potser és absurd.

Com definiu la seva educació sentimental lligada al Barça?

És de les poques coses que no han entrat en crisis. És una passió que la tinc des de petit. Té l’al·licient que m’ha acompanyat en el descobriment de la meva passió. Sóc un gran aficionat a la literatura sobre futbol. He volgut sempre insistir en escriure sobre futbol. He conegut gairebé tots els escriptors sobre futbol, hem creat una mena de comunitat invisible. Quan es reuneixen escriptors, en general, sol ser una mala experiència. Quan són escriptors de futbol és fascinant.

partit03_w

Barça-Madrid © Fotografia de Carles Domènec

Ens trobem jugadors i entrenadors que es queixen del nivell de les preguntes sobre futbol d’alguns periodistes. A l’altre extrem, hi trobem magnífics cronistes com Juan Villoro, Ramon Besa o Bernard Pivot. Quin és el futur de la premsa de futbol?

Villoro és un crac de la literatura de futbol. Com ha passat a l’economia, el futbol s’ha anat blindant, l’accés a les estructures de futbol i als jugadors. El relat de proximitat als jugadors s’ha perdut, estem blackout, no tenim accés a la realitat que ens tocaria comentar. Ha potenciat tot un món d’especulació i entreteniment. La informació deriva en comentari i espectacle. Quan està en mans de professionals que només cerquen el rendiment immediat de la morbositat i el canibalisme, té una audiència immediata però molt poc interès. Anem a l’anècdota i la tonteria però no m’ho prenc com una amenaça. Al futbol va passar el mateix: quan el catenaccio semblava l’única possibilitat, aleshores van aparèixer Cruyff i els brasilers. Algú s’ocupa de nosaltres. Umberto Eco va reflexionar molt sobre el futbol. Es bo que aquesta gent es manifesti, que no estigui en mans dels que volen controlar els missatges. Tot el que he après ho he fet del periodisme esportiu.

senyeres01_w

Abans d’un Barça-Madrid. © Fotografia de Carles Domènec

Cruyff ocupa el capítol més extens del llibre. Quin fou el seu valor més destacable?

La sensació d’estar davant d’un geni. La genialitat és una mescla de talent, llibertat, intuïció, carisma i seguretat. A més, Cruyff exercia de geni. Paco de Lucía era un geni quan tocava, deixava la guitarra i era una persona normal. Serrat està al límit, té una influència en el seu àmbit tan gran com Cruyff però no ha exercit de geni. Johann sí era un geni, com Picasso o Miles Davis. És capaç de canviar el curs del futbol, canvia una inèrcia d’un segle perquè no li agrada: el futbol, les relacions salarials, la pedagogia, el negoci.

Escriu que al Barça ja només li falta encaixar amb normalitat una gran derrota.

Sí, estem massa entre el nirvana i l’infern. Una de les coses que hem de normalitzar és guanyar una final de Champions contra el Madrid i, en canvi, seria factible perdre una final sense drama, que no sigui Berna amb els pals, Sevilla amb el Steaua o Atenes.

El Madrid ja ho ha fet, això de perdre amb normalitat?

Sí, al nivell de grandesa actual del Barça això no pot ser un problema d’identitat.

Carles Domènec



Categories:Entrevista

Etiquetes: ,

1 reply

  1. Molt interessant, l’entrevista!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: