UNA JOIA ANOMENADA ANNA CARRERAS

En la literatura catalana hi ha un seguit d’escriptors que és una llàstima que no siguin francesos. Si ho fos en Vicenç Pagès el seu èxit internacional estaria més que garantit. Si ho fos en Jaume Benavente hi hauria un seguit de lectors amants de la proposta centreeuropea (i atlàntica) que planteja que li retrien fidelitat absoluta -i ja sabeu que fidelitat absoluta vol dir unes vendes dignes-. Si ho fos n’Eduard Màrquez, seria candidat perpetu a premi Nobel amb opcions de guanyar-lo algun dia (ja sabeu, França és el país amb més corones sueques repartides entre els seus literats), si ho fos la Mònica Batet, hi hauria cua a les llibreries de Paris cada cop que s’anunciés un nou llibre seu. Ara hi ha una veu que mereixeria ser francesa per poder tenir tot l’èxit que es mereix la seva obra literària: l’Anna Carreras, que tindria un èxit similar al d’Amélie Nothomb malgrat que la Carreras escriu infinitament millor que l’autora d’Estupors i tremolors, tal i com confirma la seva nouvelle Ombres franceses, que va publicar en començar l’any l’editorial El cep i la Nansa, que en la seva col·lecció Lacram ha decidit apostar pel risc, per la singularitat i per la literatura, en majúscules (amb aquell punt suïcida que tenen els petits editors).

409ae4482a

Partint d’una situació singular, la presentació per part d’una estudiant universitària francesa d’un relat a un premi molt important que s’ha de concedir per unanimitat, Carreras construeix una obra de gran solidesa en què la literatura oriental hi plana com una referència, però també una bona part de la mala llet i l’humor propi del país i de la seva tradició literària, des de Quim Monzó a l’esmentat Vicenç Pagès sense oblidar l’Anaïs Nin, dèria personal de l’autora i a qui cal recordar la mala folla combinada amb humor d’algun volum dels seus dietaris. Carreras, ja despullada -cal pensar que voluntàriament- del barroquisme de les seves obres anteriors, ha volgut demostrar-nos que juga amb tots els gèneres populars i amb alguns dels cultes a la vegada. Així doncs, Ombres franceses és a la vegada una novel·la de campus, un thriller cultural, un assaig poètic, un llibre de cuina, una novel·la romàntica, un tractat d’ètica japonesa i una brillant obra metaliterària que no renuncia a l’alta cultura perquè parteix de la teoria -encertadíssima- que el problema no és de l’escriptor que ha de rebaixar-se, sinó del lector, que ha d’elevar el nivell. Tot en un i en 114 pàgines. A l’abast de poquíssima gent tocada per la vareta màgica de la creació literària tal i com hi està la Carreras. Com s’afirma en algun moment de la novel·la “Quan et llegeixo, sé que hi ets, i que només tu pots haver escrit això. Aquesta és la idea d’originalitat que vaig llegir fa temps: no és fer allò que ningú no ha fet mai, sinó allò que ningú més pot fer”. I està clar que les Ombres franceses només les podia haver escrita ella.

I com ho aconsegueix, tot això? Doncs a partir de personatges. Aquesta és una obra en què cadascun dels éssers sorgits del magí de l’autora té un paper fonamental. El té, per descomptat, la Julliette Lavalle, la protagonista principal; i el tenen el professor Lippman afectat per una psoriasi que fa que el compadim en algun moment del llibre o que ens sembli el súmmum del fàstic en d’altres; i el poeta Georg Frieden, la relació amb el qual permet els elements més culturalistes de la novel·la. I també, és clar, el seu psicoanalista, inclòs el genial gir final de la nouvelle, que tanca el llibre d’una manera extraordinària. És clar que podríem demanar-li molt més. I ho fem perquè la Carreras crea addicció en la seva manera de narrar. Però a la vegada hem de ser conscients que la història no pot allargar-se més perquè si no no seria una nouvelle, un gènere difícil de conrar a casa nostra i quasi impossible de poder publicar (amb les excepccions dels editors valents). Què més li podem demanar a un personatge com en Félicien capaç de sentències com “un home que no para de calcular és un covard”?

Conta la llegenda que un dia en José Saramago va dir que era un insult que en Gonçalo M. Tavares escrivís tan insultantment bé amb només 35 anys. Carreras ja havia donat proves sobrades del seu talent abans d’arribar a aquesta edat i ara que s’acosta a la quarantena ens arriba a una maduresa creativa de primer ordre que fa que haguem de seguir l’escriptora amb tant interès com alguns la llegeixen a la premsa. Diuen que en la literatura als 45 anys s’és una jove promesa, quan ja fa deu anys llargs que els futbolistes es dediquen a fer comentaris patètics pagats amb els sous dels espectadors (en el cas de les televisions públiques). Carreras no és una jove promesa, és una realitat ben tangible que es mereix molts lectors. Ah, no, que això només passa si fas alta literatura i ets francès.

SEBASTIÀ BENNASAR

 

Ombres franceses

Anna Carreras

El Cep i la Nansa

Vilanova i la Geltrú, gener de 2016.

114 pàgines.

 



Categories:Llibres

Etiquetes: , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: