La bielorussa Svetlana Aleksiévitx (Stanisławów, 1948) arriba demà a Barcelona i omplirà els auditoris de la nova edició de la Fira Literal, a la Fabra i Coats, i del CCCB, i encapçalarà les secciones culturals de la majora de diaris. Fa només unes setmanes, vàrem poder escoltar la Premi Nobel de literatura a Luxemburg. Raig Verd publica en català la seva obra, traduïda per Marta Rebón.
“Sempre he estimat els llibres, en tinc molts a casa, però he pogut escoltar al carrer coses que no surten a les planes impreses”, explicà l’escriptora, mentre descrivia el seu mètode exhaustiu de treball, basat en múltiples entrevistes als mateixos protagonistes. “Després la guerra, la gent parla d’amor i de la mort, que sempre ha estat present a Bielorússia”, indicà Aleksiévitx, qui declarà que “la literatura no és una diversió, ens ajuda a aprendre a viure i entendre la nostra època”.
De les dificultats amb Rússia, digué que “allà no em deixen parlar i a Bielorússia no imprimeixen els meus llibres però el més important és parlar-ne, la reflexió, ja els editaran”, i contà que “la meva literatura sorgeix d’una tradició russa, he estat amb gent que coneixia Lenin i Stalin, testimonis dels darrers cent anys i és una llàstima que el que ells deien es perdi i desaparegui”. Per a l’autora de ‘Temps de segona mà. La fi de l’home roig’, no parlo de soldats de la Segona Guerra Mundial, sinó d’homes que s’han trobat en una massacre, la qüestió és saber com podem seguir essent homes, fins i tot, a l’infern’.
El periodisme
En l’objectiu de retratar la nostra època, l’escriptora assegurà que “vaig ser periodista durant set anys però estava molt més interessada en l’experiència dels homes, i el diari no em deixava seguir-la, preferia la banalitat; els meus llibres recorden el periodisme però no jo faig preguntes com les que fa un periodista, jo cerco la veritat i he recollit un gran nombre de testimonis”. En aquest sentit, Aleksiévitx avisà que “no em sento fatigada pels milers d’entrevistes de testimonis, segueixo treballant-hi, no sé fer cap altra cosa”. El seu mètode inclou unes 5 a 7 trobades amb cadascun dels testimonis. “Recrear les seves històries és impossible amb una sola conversa, cal molt de temps. Per exemple, quan parlo amb dones, al principi em conten la versió masculina de la guerra, cal temps per arribar a la narració d’elles, la que jo volia”.
La Gran Rússia, la difícil llibertat
A ‘Temps de segona mà. La fi de l’home roig’ són els darrers vint anys de la història de Rússia i les conseqüències del règim soviètic el centre de la narració. “A l’època de Gorbatxov, tothom volia dir la veritat, abans d’ell això era impossible, ara la gent no vol dir-la, diuen que jo humilio el país, un artista té més dificultats perquè té un conflicte amb la veritat”, raonà Aleksiévitx, qui apuntà que “es creia que el comunisme era el culpable de tot, sorgiren molts idealistes; amb Putin al poder ha quedat ben clar que la KGB havia conservat el poder i, avui, intenten tornar a una versió renovada de la Unió Soviètica, a la idea de la Gran Rússia, ningú no diu que sigui una bona idea però tothom té por de la Gran Rússia, la llibertat és ara més difícil”. Aleksiévitx mencionà que “la vida humana no ha tingut valor per a l’estat, ni un copec, i la llibertat no ha tingut una categoria com a valor independent: llibertat i democràcia només són paraules a la vida russa”, i afirmà que “tothom té molta por, ara no enviaran la gent a Sibèria però potser la deixaran sense un contracte de feina o no podran viatjar a l’estranger, a més, la generació actual és molt servil, aquesta por és la font en la qual hi beuen el nacionalisme i el patriotisme”.
Carles Domènec, Luxemburg.
Bearn 