Ara fa vint anys en Jordi de Manuel va donar vida a l’inspector Marc Sergiot, que amb el pas del temps s’ha convertit en el personatge serial més longeu de la novel·la negra catalana amb fins a vuit títols en què és el protagonista, superant així en Josep Maria Palau i Camps i el seu inspector Arbós, entranyable precedent que imita la novel·la enigma (i que presenta una qualitat molt irregular en la sèrie). Jordi de Manuel, a més a més, va decidir que el seu Sergiot viuria en plans temporals indeterminats, és a dir, que el personatge apareixeria en moments diferents de la seva trajectòria sense que això suposi cap problema per al lector -més enllà de veure el compliment o no de les distopies que planteja. Tot això ha conformat un corpus de novel·les negres on la ciència ficció hi fa aparicions puntuals que ens ha deixat obres mestres com Mans lliures (2009). Ara acaba d’aparèixer a la col·lecció Crims.cat de l’editorial Alrevés el llibre Foc verd, en què Sergiot viatjarà fins a Galícia, tal i com féu Arbós a Un cadàver desconcertant de Palau i Camps.

La novel·la es pot considerar una de les més realistes de la sèrie i aquí veiem un Jordi de Manuel molt més preocupat per fer que la novel·la funcioni com a tal que no pas un Jordi de Manuel mixturador de gèneres. Tot i que Déu n’hi do, perquè aquesta novel·la beu també del ritme lent i reposat dels llibres de viatge i esdevé un meravellós cant d’amor de cap a Galicia. Així, l’inspector accepta una invitació del seu company Coirós -imagino que no és de bades que l’inspector d’estupefaents dugui el nom del municipi a tocar de Betanzos- per anar a fer vacances a Galícia. Una opració policíaca que no ha acabat bé del tot i la situació de la seva amiga Montse, que espera uns transplantament per al seu fill, aconsellen la marxa, la fugida. Però és clar, allà es trobarà amb tot un seguit d’incendis paorosos i amb un crim del present que es relaciona amb un crim del passat i a més a més amb tot d’atrocitats des del poder que tenen una resolució en què l’estètica de la violència hi té una importància cabdal i la unió amb la violència rural i atàvica dels éssers humans.

De l’obra cal destacar-ne la interjecció al mig de la narració principal dels elements narratius de les diferents subtrames que de forma dosificada arriben al lector i que ajuden a empènyer la resta de l’acció, més lenta i reposada. Es continua avançant perquè el narrador ens ha intuït el misteri i volem arribar a a resolució, amb una combinació sàvia d’accleracions i dilatacions que es precipita de forma magistral en les darreres trenta pàgines del llibre. I és clar que per a un purista de la novel·la negra això pot posar nerviós, però precisament aquest ritme tranquil, aquest amor de cap a Galicia que traspúa el llibre de de Manuel és, al meu entendre, un dels seus principals mèrits: amb les descripcions i la introducció del paisatge humà i el ritme reposat fa que la història principal, la de la descoberta gallega de Sergiot sigui tan interessant o més que el de l’acció pura i dura. I això és a l’abast de mots pocs narradors.

El Foc Verd de Jordi de Manuel no és per a res foc d’encenalls, és un foc sòlid, durador, de fusta d’aquests roures -carvalhos- gallecs que fan albirar les múltiples possibilitats expressives que encara li queden per explorar a l’autor sense abandonar el seu personatge talismà. Sergiot té tota la vida que en de Manuel li vulgui donar amb aquest nou gir que ha fet amb aquesta obra que també barreja novel·la negra de la més dura amb el ritme dilatat d’un deliciós llibre de viatges. En definitiva, una troballa literària amb quatre llaunes inclòs.

SEBASTIÀ BENNASAR

Foc Verd

Jordi de Manuel

Alrevés

Barcelona, 2016