Francesc Marco (1989) és un jove historiador tarragoní que acaba de publicar en poc temps quatre llibres. El darrer és la biografia del metge Francesc Dalmau Norat, un home de pel·lícula que va desembarcar a Normandia amb els britànics, va obtenir quatre medalles a la segona Guerra Mundial, va protagonitzar una fuga de llegenda del penal d’Algessires, va ser metge de família a Palamós i metge particular de Josep Pla, diputat per ERC i alcalde. El llibre l’ha publicat la Fundació Irla i des de la seva web és consultable en PDF.
-L’Empordà exporta cervells?
-No ho sé, el que sí que és cert és que L’Empordà va ser d’una banda el referent polític republicà de principis de segle i després el referent intel·lectual durant la postguerra i potser s’ha creat un mite al voltant d’això, però és clar, per crear un mite hi ha d’haver un substrat, és clar. Dalmau, per exemple, és poc conegut fora de l’Empordà, però all`´a és el metge.
-Llegint la seva biografia tot fa pensar que si fos anglès o americà ja n’haurien fet una pel·lícula i que si fos francès seria un heroi nacional…
-És possible, però ell era un home de caràcter introvertit a qui no li agradava gens vantar-se de les seves conquestes. Al darrere hi ha una història èpica que quedaria molt bé en una pel·lícula de TV3, Sabia greu que no tingués res, i per això vam fer-ne la biografia.
–Una biografia publicada per la Fundació Irla, que potser era l’única que podia fer aquesta biografia on les imatges són importantíssimes…
-La idea va sorgir d’un encàrrec de la Fundació, que volia mostrar la vida d’aquest personatge poc conegut i de vida espectacular. Interessava també que hi hagués un contrast entre un historiador jove i un home de trajectòria ja antiga perquè a ells els interessa donar joc a les joves fornades d’historiadors. I crec que el format és brutal, no tenim la pel·lícula però si una biografia il·lustrada amb moltes fotografies seguint la seva vida lògica, i que inclouen algunes de les que va fer ell de la segona Guerra Mundial que són tot un document. Hi va haver feina de documentació en arxius anglesos, a l’Empordà, en els franquistes i també molta feina d’hemeroteca i bibliografia. En total ha estat un any de feina i com que el llibre anterior era sobre els Rahola es pot dir que ara ja sóc mig de Palamós, tot i que estaria bé trobar personatges tarragonins per anar treballant-hi.
-Hi ha un moment brutal de la vida de Dalmau que és quan es fuga d’Algessires…
-Ell havia anat a l’exili a Montpeller però la germana i la mare el criden i torna el 40, quan l’arresten i el condemnen a divuit anys de treballs forçats a la companyia de treballadors del Penal d’Algessires. Allà, davant la perspectiva, es tira al mar i se’n va nedant fins a Gibraltar, territori anglès. Ell estava acostumat a nedar molt a la cala, sovint arribava fins a les Illes Formigues, però no és el mateix, és un mar que no coneix i així i tot arriba al Penyó i allà ningú no creu la seva història fins que explica que a Barcelona va conèixer un espia anglès. Les autoritats li demanen a l’espia que confirmi la identitat de Dalmau i és el seu valedor. Però el més fort és que arriba a Anglaterra i el primer que fa és decidir allistar-se, això li marca la vida. Podria haver quedat tranquil·lament a l’exili, però no, ell continua amb la voluntat de lluitar per la llibertat i els valors,
-Creus que seria trobable algú amb la seva èpica avui en dia?
-Ho dubto. En els anys trenta i quaranta els ideals eren molt més presents que ara. Pensa que desembarca a Normandia, per sort no en la primera onada, sinó en la de dies posteriors, i sobreviu, i que després participarà a la batalla de les Ardenes i torna a sobreviure. I el primer que fa és tornar a Montpeller per acabar els estudis de metge.
-Un home que ho podria haver tingut tot i en canvi es decanta per fer de metge de família….
-És això que dèiem de les nissagues, de la tradició, però també hi ha la voluntat de servir el país i de fer-ho des d’un servei públic. Per a ell ser parlamentari va ser la continuació lògica de ser metge, igual que ser alcalde. Vas a l’Empordà i tothom recorda que la consulta estava sempre oberta, a qualsevol hora, i que el metge sempre tenia unes cues de cal Deu.
-Potser en Dalmau és un poc més conegut pel fet que era el metge de Josep Pla…
-Sí, en Pla ha escrit sobre ell i això el fa més conegut. Ideològicament eren dues persones molt diferents, però eren dues persones a les quals els agradava debatre durant tota una tarda perquè eren amics que contraposaven idees. Pla deia que de metges com ell no n’hi havia, i hi ha entre els dos el que ara anomenaríem bon rotllo. Era un metge molt humà.
SEBASTIÀ BENNASAR