Diuen que en José Saramago, va dir un dia en l’acte del premi que du el seu nom i que reconeix els talents literaris joves de Portugal i referint-se a Gonçalo M. Tavares que “no té dret a escriure tán bé als 35 anys, vénen ganes de donar-li un cop de puny”. Tavares, nascut el 1970, és un dels narradors més talentosos de Portugal i comparteix en català catàleg amb Mar Bosch Oliveras, autora de Les generacions espontànies. La lectura d’aquesta novel·la que acaba de treure al carrer Periscopi fan ganes d’apropiar-se de la frase del premi Nobel i aplicar-la a la gironina, que és nascuda el 1981 i per tant té ara l’edat que tenia Tavares quan va merèixer l’elogi del premi Nobel. Un elogi rabiós, sí, perquè l’enveja no és sana ni prop fer-hi. I la literària encara menys. I val la pena dir-ho: la Mar Bosch ha fet una novel·la altament envejable.

Les generacions espontànies parteix d’una idea aparentment senzilla: una dona d’una edat indeterminada (suposem que en la trentena) es prepara per anar a una entrevista de feina. Entrevistada pel director general d’una empresa innominada que més tard sabrem que es dedica al transport, assistim a la repassada del currículum de la candidata que fan entrevistador i entrevistada. Per saber si la contracten o no i els motius haureu de llegir el llibre (i patir l’angoixa juntament a la protagonista, és clar). Aquest argument tan contemporani en realitat és una excusa per obrir una fabulosa caixa de nines russes on cada capítol de la narració és un capítol, sí, però suggereix la possibilitat, també, que pogués funcionar de forma independent com a relat breu, amb una mestria que és a l’abast de molt pocs narradors. Així, a poc a poc, partint de la realitat més immediata, ens anem trobant derivacions d’aquestes on els préssecs agafen dimensions prou grans com per provocar accidents amb conseqüències laborals; la tanatopràctica esdevé el camí perfecte de cap a la investigació criminal i d’aquí a l’amor a ultrança ni que sigui per persona interposada o per substitució només hi ha una passa.

Evidentment, veiem l’abans de l’entrevista i el després de l’entrevista i assistim a la recreació d’una quantitat de personatges secundaris tan extraordinaris que hom voldria ser dins el cervell de la Mar Bosch perquè em fa la impressió que les festes deuen ser d’aquelles de riu-te’n tu del Sisa i de Qualsevol nit pot sortir el sol. Més que res perquè l’escala on viu la protagonista de la història, l’Eva, nomenada així lògicament en una referència que es pot interpretar com el sorgiment de la nova dona contemporània, com una espècie de nova creació, tot i que aquesta vegada sigui per generació espontània malgrat mantenir el nom bíblic per jugar a confondre més al lector, és plena d’éssers entranyables com el senyor Duran, la senyora Victòria o l’home que llegeix a l’ascensor sense poder acabar mai el llibre perquè li falta l’última pàgina.

Construïda com una faula terrible i una mirada duríssima sobre la brutalitat del món laboral contemporani (i per extensió sobre la totalitat del podrimenter de la societat contemporània del precariat), Les generacions espontànies és també un exercici d’escriptura a l’abast només de talents com el de la Mar Bosch, perquè el gust pel detall, la combinació amb l’humor i la combinació destra dels elements metaliteraris disfressats -des de clàssics infantils fins a Calders passant per un mestre com Roald Dahl o fins i tot el mateix Josep Maria Fonalleras, autor del pròleg- converteixen aquest llibre en una joia més descoberta amb el periscopi brutal de l’editor Aniol Rafel, que va consolidat un dels catàlegs més interessants de la literatura catalana contemporània on el llibre de la Mar Bosch no només no hi desentona sinó que, a poc que ens creguem que els autors de casa són tan interessants com els de casa, està destinat a ser un dels ciments perdurables com “les arracades d’aiguamarines tallades com un diamant i muntades en or groc”. Sí, que la Mar Bosch amb només trenta-cinc anys escrigui així de bé fa molta molta enveja.

SEBASTIÀ BENNASAR

Les generacions espontànies

Mar Bosch Oliveras

Periscopi

Barcelona, 188 pàgines.