En els darrers temps dos editors independents de prestigi -no en diré el nom- m’han reconegut per correu electrònic que per a la seva empresa vendre quatre-cents exemplars d’un títol ja és un èxit. Un escriptor amb importants premis al seu palmarès i que s’acosta a la seixantena em va reconèixer que dels darrers llibres amb prou feines ven uns 700 exemplars. Consultats els col·legues -i sabent que tothom té més tendència a inflar les xifres que no pas a tirar a la baixa- molts reconeixen que les vendes van de cap a 500 o 600 exemplars “i no em puc queixar”. Aquesta és la realitat per al gruix dels escriptors en llengua catalana. Després hi ha els llibres que es vénen molt bé i els que es vénen raonablement bé. Però si fem una llista dels publicats en el darrer any i mig potser ens costaria trobar-ne una vintena que destaquessin per sobre de les xifres abans esmentades.

L’editor Aniol Rafel explicava ahir en un article molt lúcid que el que cal és eixamplar la base lectora i, potser, reduir l’oferta del que es publica. És a dir, eixamplar el pastís i a la vegada fer-lo millor. No li faltava gens de raó. En un moment en què Malthus es pot aplicar a la literatura -els escriptors i els editors han augmentat de forma geomètrica i els lectors només de forma aritmètica- cal plantejar-se què podem fer augmentar lectors. Ell donava algunes claus molt interessants, però cal incidir una mica més en la diagnosi i analitzar com és aquesta literatura que, des del punt de vista econòmic només es pot considerar precària.

Agafem com a xifra interessant la de 700 exemplars venuts en un any per llibre (ja hem dit que hi ha molts editors que ho consideren pur optimisme). L’autor d’aquesta obra, a un PVP de 16 euros, s’emportarà 1,6 euros per llibre, això vol dir 1120 euros a l’any (dels quals s’ha de descomptar un 15% per a IRPF i un altre 15% per a agents), la qual cosa deixa nets 784 euros als autors en un any. Si publiques dos llibres i arribes a les xifres esmentades, amb sort pots pagar dos mesos i mig de lloguer però és clar, això implica publicar dos llibres a l’any!

Si un escriptor no té una altra feina i vol viure de tot el que hi ha al voltant de l’escriptura, veurem que les circumstàncies són complexes. La Institució de les Lletres Catalanes fa el que pot amb uns pressuposts migrats, però les ajudes concedides es mouen al voltant de 3.000 euros (i només es pot demanar l’ajut un cop cada 4 anys); els professors canvien molt poc les lectures de les escoles i el 90% dels escriptors té entre 0 i 3 sortides a l’any (a un preu aproximat de 200 euros), altres xerrades i conferències es fan a preus molt baixos -quan es cobra- i la conducció o participació en clubs de lectura varia molt segons el sistema en què es participa. Hi ha traduccions que es paguen menys que el 2006 (amb honroses excepcions d’editorials que fan molt bé la feina), els preus dels informes de lectura estan estabilitzats fa com a mínim dos lustres quan no han caigut i els terminis de cobrament de les feines s’allarguen tant per part d’administracions com de particulars. I això els privilegiats, els que ens podem dedicar a totes aquestes feines extra: cursos d’escriptura creativa, assessoraments editorials, traduccions, redaccions de materials, conferències, clubs de lectura. Una agenda inacabable d’activitats per somniar amb el mileurisme.

Direu, encertadament, que ho fem perquè ens agrada. I és cert, estimem amb bogeria la nostra professió. Però vivim en un país que sembla que faci tot el possible perquè no ens hi poguem dedicar. Han passat 4 eleccions en un any i en cap hi havia cap programa concret sobre literatura. I en canvi, tots els polítics creuen que el baix índex lector és un problema fonamental. O com a mínim ho diuen. I aquest em sembla que és el gran problema. Que només ho diuen però no ho creuen. Si no, posarien fil a l’agulla i farien alguna cosa per intentar canviar-ho. L’Aniol Rafel ja apuntava algunes bones idees a un cost ínfim o del tot gratuït. Mentrestant, els escriptors es dedicaran a altres feines (si en troben) o a submergir-se en la precarietat més absoluta. I així, qui construeix una literatura destinada a perdurar?

SEBASTIÀ BENNASAR