El poeta manacorí presenta avui a Felanitx el seu darrer poemari, premi Miquel Bauçà 2016, publicat per Adia Edicions.

Hilari de Cara és un poeta essencial. Si no existís l’hauríem d’inventar. Ha nedat sempre a contracorrent i aquest darrer poemari, Cave Papam, així ho demostra. Obra guanyadora del premi Miquel Bauçà 2016 de Felanitx, en ella es veu allò que molts trobàvem a faltar en l’actual literatura contemporània: un veritable escriptor engagé que a la vegada sigui capaç de fer un art sublim. Moltes vegades les dues condicions semblaven irreconciliables i podem dir que de Cara ho ha tornat a fer i que per això és un escriptor tan molest: diu sempre la veritat, o com a mínim la seva veritat.

Aquest poemari és a la vegada duríssim i bellíssim. Estructurat en tres parts en què la segona agafa un pes major i central, l’obra ataca furibundament tant l’església catòlica, com els partits polítics de dretes i fins i tot la comoditat literària i les convencions més assenyades. La grandesa radica en fer tot això emprant el màxim de recursos estilístics i formals: sonets de bella factura; encavalcaments; metàfores de primer ordre; absència de puntuació en alguns textos; la contundència dels dístics finals i fins i tot poemes sencers que són un sol tercet de potència infinita: “La meva perdiu encara t’enyora,/ el meu cor l’ànima t’endola;/ quan m’engat, t’estima encara”.

La poesia d’Hilari de Cara beu d’una llarga tradició mediterrània en la qual és fàcil identificar reminiscències dels grans poetes clàssics grecs com Safo i sobretot Anacreont i Arquíloc -especialment en el joc de desdoblament del jo individual en la segona veu poètica en algun dels poemes més cruels com el de la pàgina 56 que comença amb el sensacional vers “Ai, vena foradada de mort…”- i també Catul, és clar, per arribar a tradicions molt més nostrades com puguin ser els millors versos de Damià Huguet, el propi Miquel Bauçà o l’estellesià vers que diu “me la mamaves fins al cep”.

Hilari de Cara coneix totes aquestes tradicions però les passa pel tamís de la seva pròpia indignació, dels seus referents pornogràfics -tan a l’abast avui en dia- i del seu art singularíssim per crear poesia “Les teves paraules eren com el iot/ d’un poeta parvenu/ envoltat de crítics agraïts de porquim ibèric,…”;  “… i als novembres freds/ de les branques em creixen sobrassades”; “A la teva boca i a la meva dansaven boles/ d’excrement i menta i una bava de licor”. Tot per conformar un poemari d’aquells que marquen i que esdevenen un punt d’inflexió i un referent.

Un esment a banda el mereixen poemes com “Himne” o “Oda al meu cul”, d’una alta potència igual que els quatre de la tercera part del llibre, tot i que en els poemes més breus de la segona part del poemari és on al meu entendre hi ha les millors composicions, destacant els sensacionals sonets. La cirereta del pastís la posa “Ginger Lynn i John Holmes”, potser el millor poema de tot el conjunt que està destinat a ser recitat fins a la infinitat i après de memòria per tots aquells que vulguin saber què és un poema memorable.

En definitiva, Hilari de Cara ha bastit un llibre extraordinari que posa molt alta la fita del premi Miquel Bauçà. Serà molt difícil superar-lo.

SEBASTIÀ BENNASAR

Cave Papam

Hilari de Cara

Adia Edicions, 2016

78 pàgines.