Sandra Comas era fins al passat mes de febrer una promesa de la literatura catalana. Els qui havíem tingut la sort de tastar alguns dels seus relats esparsos sabíem del potencial que s’amaga al darrere de l’autora (Puigcerdà, 1977), però sempre es corria el risc de ser algú capaç de presidir l’associació de joves escriptors en llengua catalana i no arribar a publicar mai res (de més verdes n’han madurada) i malgrat el seu treball de guionista, érem molts els que esperàvem el seu debut en la ficció. Eixam (Voliana), és molt més que això, és un camí que obre moltíssimes possibilitats i que fa que allò que Sandra Comas era en potència ara ho sigui en acte. Podem afirmar amb tota la rotunditat que ha nascut una escriptora (ella ja decidirà si a partir d’aquí vol continuar sent-ho o no) de la mateixa manera que quan una cantant o un cantant debuta en alguna casa de fados de Lisboa s’espera el famós veredicte “há fadista” tan difícil d’aconseguir.
Quins són els mèrits que atresora Sandra Comas per haver aconseguit aquest estatus? Doncs els vuit relats impecables d’Eixam, que compta amb el subtítol de “vuit contes per a vuit veus” i que estan protagonitzats de forma directa o indirecta per l’escultora Camille Claudel, la pintora Zinaida Serebriakova, la també pintora Jeanne Hébuterne, l’actriu Marlen Dietrich, la fotògrafa Dora Maar, l’escriptora Mercè Rodoreda, la cantant Édith Piaf i l’escriptora Sylvia Plath. Totes elles protagonitzen el llibre de la Sandra Comas, que els hi ret homenatge i les individualitza per si soles com el que són, grans creadores molt més enllà de les figures masculines que sovint les han ocultades. Són vides en la major part dels casos desgraciades, tristíssimes més enllà del reconeixement que ara puguin tenir totes elles.
Comas en els relats ha aconseguit trobar el to just per explicar les seves vides, sovint aportant-lis veu, però d’altres vegades convertint-les en el rerefons de les seves històries. Comas domina els recursos narratius: li agrada la primera persona quan és possible, el recurs del dietari i de les epístoles i les històries paral·leles amb denominadors comuns. Construeix els seus relats amb un to amable que per sota amaga la terrible cruesa de la vida dels seus personatges, tal i com feia en moltes ocasions Mercè Rodoreda, que és l’homenatjada en la que per a mi, és la millor peça del llibre juntament amb la que dedica a Jeanne Hébuterne. Són dos contes, a més a més, que es complementen a la perfecció perquè en el segon veiem com a protagonista principal la dona que fa de secundària en el segon. El que dedica a Hébuterne és, a més a més, d’una plasticitat brutal des del seu inici terrible i és del tot commovedor. També m’agrada molt el relat que dóna títol al llibre i que el tanca i en el qual la protagonista és Sylvia Plath. El recurs tècnic del punt de vista és una gran troballa.
En un moment en què el relat és tan complicat de publicar però que sembla que ha fet forat entre tota una generació de narradores coetànies de la Sandra Comas, és d’elogiar que l’editorial hagi optat per mantenir un volum ben editat on les fotografies de les autores, les frases extretes de les seves obres de no ficció i les biografies formen part també d’un conjunt que va molt més enllà del que alguns podran qualificar de feminisme i que simplement hem de qualificar d’acte de justícia on la qualitat literària està per sobre de qualsevol ideologia.
SEBASTIÀ BENNASAR
Eixam
Sandra Comas Anglada
Voliana, 2016
136 pàgines.
Bearn 