La setmana arrenca fent un pols contra la calor i demostra que la literatura en català és d’una potència creativa fora mida. El cap de setmana esdevé negre, solidari i valencià.

Hi ha algun cronista foteta que fa conyes amb el fet que la Setmana s’ha blindat contra la pluja l’any que fa més calor que mai. Sort que ho ha fet, perquè totes les previsions contra l’aigua també són bones contra un sol inclement que ha acompanyat els primers dies de Setmana del Llibre en Català (ho sentim, contra la xafogor no hi ha res a fer). Conyes a banda, la imatge homogènia de les casetes, la comoditat per als expositors i les noves zones d’ombra -que en podrien ser més, és clar, queixar-se sempre és de franc- fan que enguany la cita literària per excel·lència del nostre calendari -Sant Jordi a banda- mostri una solidesa, una imatge unificada i una voluntat de fer bé les coses molt notable.

Una prova d’això és la celebració aquest matí d’una jornada en pro dels refugiats, que ha aconseguit unir periodisme, testimonis reals, la veu dels escriptors acollits a Barcelona i que ha tingut dues imatges gràfiques molt eloqüents: el tancament de les barraques durant cinc minuts i la lectura d’un manifest per part de Manuel Fuentes envoltat de gent del món de les lletres a les escales de la catedral. A banda, els actes infantils i les presentacions de llibres també han girat al voltant dels refugiats i els conflictes per sensibilitzar també els més menuts de casa.

I si avui al matí han estat els refugiats els protagonistes, han compartit protagonisme amb els escriptors valencians, que avui horabaixa continuen la seva jornada específica, una manera de donar-los més visibilitats. L’any passat varen punxar la roda de l’autobús, però sembla que enguany tot transcorre amb normalitat. I no sabem si ha estat idea de l’organització o punyetera casualitat, però celebrar la jornada en dia 4 de setembre, que és quan va néixer Vicent Andrés Estellés, és quelcom d’un bon gust més que envejable.

Dissabte la negror va ser la gran protagonista amb l’acte d’aniversari de crims.cat, que celebrava 5 anys i 25 títols de la col·lecció. L’acte va aplegar la majoria d’autors i traductors de les obres i va acabar de la millor manera possible: amb una petició formal davant de testimonis del degà de la negror a casa nostra, Andreu Martín, per tornar a publicar una obra en la col·lecció, “una obra de nova fornada, estic molt content d’haver-la inaugurat amb el primer llibre que vaig escriure en català, però ara hi vull publicar un nou Andreu, vull ser d’aquesta col·lecció”, per a sorpresa i gaudi de tots els assistents.

La setmana està plena de petits detallets que la fan més viva que mai: abraçades i desvirtualitzacions; editors que reben xocolata; les famoses postals de la Institució de les Lletres Catalanes; el bon humor resignat dels que no han estat afavorits en el sorteig de les casetes i que se les enginyen com poden per atraure els vianants; els turistes que al·lucinen amb aquesta festa del llibre; els rapers que al vespre intenten seduir els turistes amb els seus balls impossibles; el vano d’una editora que té un canell de tennista de tant que el fa moure; els ventiladors que no donen a l’abast; els sardanistes amb l’estelada recomanant als balladors que en acabar comprin un llibre en català per fer país; les cròniques-tuit instantànies del company Bernat Puigtobella del Núvol; les 742 ampolles d’aigua consumides pels editors en aquests dos dies i mig i els negocis que es tanquen amb una cervesa al bar. Tot això també és Setmana i tot això no ha fet res més que començar!