Anna Casassas: “El llibre més difícil de traduir és el que està mal escrit”

Anna Casassas © Fotografia de Carles Domènec.

Anna Casassas © Fotografia de Carles Domènec.

Segurament, molts de vosaltres no sabeu qui és l’Anna Casassas (tot i que ara potser sí, perquè en els darrers dies no para de concedir entrevistes a tot arreu), però és molt probable que l’hagueu llegit. Les seves paraules són les que han donat veu a una quantitat ben gran d’autors que escriuen originalment en francès i en italià i que en fins a 140 ocasions ella ha vessat al català. Premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català, l’Anna Casassas passa per can Bearn per reflexionar sobre el seu ofici, el que va començar pocs mesos després de deixar set anys dedicats a l’advocacia.

-El traductor Pau Vidal explicava l’altre dia que en la traducció el gran debat és si la feina es fa en pijama o bé vestits. En quin dels dos bàndols us situeu?

-Jo sóc de les que tradueixo des de casa, però vestidíssima com per anar a treballar.

-També deia que estava molt content perquè de tant als traductors els treuen a pasturar…

-Jo no em puc queixar, m’han tret molt a pasturar, però això hauria de servir com a reclam perquè se n’adonessin que existim. Encara hi ha periodistes que diuen que el llibre l’ha traduït una editorial i no, els llibres els publiquen les editorials però els tradueixen les persones. Tot i això és cert que hem millorat en moltes coses.

-Diuen que l’any passat es varen traduir 617 llibres al català. Molts o pocs?

-En general trobo que es publiquen massa llibres, tant traduïts com escrits originàriament. Som els que som i no podem llegir-ho tot. Des del punt de vista estricte del lector crec que amb menys passaríem.

Les mans d'Anna Casassas. © Fotografia de Carles Domènec.

Les mans d’Anna Casassas. © Fotografia de Carles Domènec.

-Viviu administrativament en territori francès però als Pirineus. Què penseu quan veniu a Barcelona?

-Que fa pudor i hi ha molt soroll.

-Traduiu del francès i de l’italià…

-Sí, però això no és cap misteri, són les dues llengües que sabia.

-I quina us agrada més?

-Sempre depèn molt de l’autor que et toca. Si és boníssim en aquell moment penso que el que m’agrada més és una llengua o l’altra en funció de la de l’autor. No sabria dir-te quin és la que més m’agrada, però sí que és cert que m’he divertit més traduint els italians que els francesos. Potser ho fa que el pes de la literatura francesa és molt gran, però també hauríem d’agafar aquesta afirmació amb totes les excepcions del món.

Anna Casassas. Barcelona. © Fotografia de Carles Domènec.

Anna Casassas. Barcelona. © Fotografia de Carles Domènec.

-Ja heu arribat al punt de poder dir que no a alguna proposta?

-Ho he fet molt poques vegades, gairebé sempre accepto el que em donen perquè s’ha de treballar. Ara bé, és cert que moltes vegades les editorials ja han triat prèviament el seu traductor i em solen fer propostes que em vénen de gust.

-En aquests moments una dona, la Bel Olid, amb una trajectòria important com a traductora, presideix l’associació d’escriptors en llengua catalana…

-La Bel va començar essent la vocal de traducció, és una persona que val molt, que té moltes ganes de lluitar i jo crec que és encertadíssim que presideixi l’associació, jo només puc dir amb molt orgull que és la meva presidenta.

-Quin és el llibre més difícil de traduir?

-El que està mal escrit.

-Un altre debat etern en la traducció: notes a peu de plana, sí o no?

-Deixa’m fer un incís. Cada vegada que començo un llibre nou penso que aquesta vegada no en sabré prou, que hi haurà una dificultat insalvable, però el llibre més complicat de traduir és el mal escrit, perdona que insisteixi. Pel que fa a les notes, és una discussió interminable. Els editors tenen la sensació que molesten al lector i que si volen alguna cosa ja ho buscaran a internet, però de vegades saps coses que al lector li podrien interessar que en forma de petites informacions el podrien ajudar a entendre millor el llibre. El que sí que estic en contra és de la nota enciclopèdica.

Anna Casassas. Barcelona. © Fotografia de Carles Domènec.

Anna Casassas. Barcelona. © Fotografia de Carles Domènec.

-Un bon dia decidiu presentar-vos al premi Jaume Vidal Alcover amb un projecte de traducció de Giordano Bruno…

-Però si El sopar de cendra és un llibre divertidíssim, et pots morir de riure i és molt enriquidor, no és com la gent és pensa.

-Santiago Rusiñol li posa de nom a un dels seus personatges a “La niña gorda”…

-Veus, llavors potser la gent no el llegia però sabien perfectament qui era i ara potser no.

-És el fracàs de les humanitats?

-Sens dubte sí. Hi ha coses òbvies que de sobte deixen de ser-ho. Aquest llibre del Bruno jo pensava que podria ser molt interessant i que es podria anar als instituts amb ell, però ara ja no hi ha profes de filosofia als instituts.

-I sembla que tampoc hi ha d’haver cultura als mitjans públics…

-Aquesta és la gran contradicció. Lluitem per ser independents i la clau i la base que ens defineix és una cultura diferenciada que ara de cada vegada hi és menys. Som menys nosaltres si no hi ha la cultura.

Sebastià Bennasar



Categories:Entrevista

Etiquetes: ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: