MILO DE ANGELIS I LABREU OMPLEN DE POESIA LA SETMANA

La presència de l’autor italià i el desè aniversari de LaBreu fan del divendres el dia més poètic de La Setmana, que encara el seu darrer cap de setmana

La literatura catalana, i els seus consumidors, estan acostumats a viure petits miracles i a fer creure que són normals. La producció poètica del país, abundosa, diferenciada i amb corrents estètiques encontrades que conviuen amb més o menys companyonia, compta amb primeres figures en cada una de les seves generacions (és cert que també es publica molta morralla, però cada any comptem amb uns quants poemaris extraordinaris). A aquesta producció nostrada s’hi afegeixen de tant en tant petites joies vingudes de fora. Ahir, a la Setmana del Llibre en Català, es va produir una mostra d’ambdues realitats.

cr7qxdgw8aaiswn

D’una banda, Marc Romera, Francesc Gelonch i Laia Martínez varen llegir els seus darrers poemaris publicats a la col·lecció Alabatre de Labreu. L’existència d’aquesta col·lecció que acaba de celebrar els deu anys és per si sola un petit miracle. Han publicat 70 poemaris primant els autors en llengua catalana d’arreu del territori i donant veu i amplificador a molts poetes joves que conviuen en el catàleg amb figures molt més consagrades que l’editorial en molts de casos va treure de l’ostracisme i aquests llibres senzills, monocroms des de l’exterior i de tots els colors de l’arc de santmartí a l’interior, s’han convertit en una prova de solidesa de la lírica en català on puntualment fan incursions altres poetes vinguts de fora. Gelonch va recitar poemes de La mandra no és un ocell; Romera de Neu Negra i Martínez d’Afollada i van mostrar tota una varietat de maneres de fer regides per un precepte: la qualitat.

Una estona abans vàrem poder viure un dels moments més màgics de La Setmana amb el recital poètic-presentació de El tema de l’adéu, el poemari imprescindible de Milo de Angelis que ha publicat Saldonar en traducció de Joan Elies Adell. Adell, delegat de la generalitat a l’Alguer, s’ha convertit en poc temps en un doble ambaixador: d’una banda de la cultura nostrada cap allà, però també de l’algheresa, sarda i italiana de cap aquí. Milo de Angelis és la darrera troballa i aquest poemari és dels que deixen petja, igual que la seva veu profunda. De Angelis, un dels grans escriptors italians contemporanis, ha bastit una obra que és un rèquiem amb un punt d’esperança, un cant bellíssim a la seva dona desapareguda.

Francesc Gil, Joan Elies Adell, Milo de Angelis

En el recital -per cert, impresentable que a la vegada se sentís tot l’escàndol de la presentació mediàtica i musical de la Carme Riera, l’organització haurà de vetllar perquè en properes edicions això no passi i encara menys en el que probablement era l’acte més excels de tots els organitzats enguany- el poeta va explicar el seu procés creatiu i també elogià tres poetes que l’han influït de forma notable: el primer Eugenio Montale; Dino Campana i sobretot Cesare Pavese. La seva breu dissertació sobre aquest darrer fou una lliçó de literatura de les difícilment oblidables.

La poesia, doncs, va ser protagonista d’una Setmana que encara la recta final esperant que el darrer cap de setmana sigui tot un èxit.



Categories:Crònica

Etiquetes: , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: