Els pins de Formentor i les Cases Velles

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

S’acaba l’estiu: la lluna plena, fa calor, l’aire mosquiteja, el silenci ressona a la Península de Formentor. És mitjanit. Les Converses Literàries d’aquesta edició han tractat els temes dels esperits, els fantasmes i les ànimes en pena. A un parell quilòmetres de l’Hotel, les Cases Velles s’han convertit en una finca exclusiva, que forma part de l’oferta de l’establiment turístic de luxe. És un indret inaccessible, una combinació del millor de la Toscana i del Rif africà, on el cultius humanitzen el paisatge. La casa va pertànyer a Miquel Costa i Llobera (Pollença, 1854 – Palma, 1922). La península de Formentor fou propietat de la família Costa a partir del segle XVIII. Ses Cases Velles, antiga alqueria àrab, fou de la família Costa des de l’any 1771 i fins a la seva venda, l’any 1929, a Adan Diehl, fundador de l’Hotel. Els estiuejos familiars de Miquel Costa van tenir lloc a Formentor, entre pinars i penya-segats. Tenia 21 anys quan escrigué el poema ‘El pi de Formentor’.

Els colors de la nit

Enmig de la foscor, l’ull no és capaç de percebre les tonalitats cromàtiques del paisatge. En canvi, el sensor de la càmera en una llarga exposició pot captar els colors, amb un contrast i un to diferents als diürns. Els camins s’omplen de detalls al visor, els estels semblen espurnes o petites pinzellades sobre el cel il·luminat de l’horitzó, el verd dels pins balla sobre el marró del sòl. És estranya la sensació de veure com de la negra nit sorgeixen verds i blaus tan intensos, pareix l’obra d’un prestidigitador. Els vespres de setembre són així a la Mallorca rural. Recordo amb claredat la vegada que vaig veure per primer cop els anells de Saturn mirant per un telescopi a la gran possessió del Puig de Massanella. Tenia deu anys. La descoberta de la nit a Formentor és un viatge sensorial als impactes iniciàtics de la infantesa. Aquestes coses passen a les nits dels darrers dies d’estiu a l’illa, lluny dels turistes i els renous artificials.

El periodista literari Winston Manrique pega un capfico, com si fos un safareig, a la impressionant piscina de nou ric de les Cases Velles, en una nit només superable en intensitat, en aquestes contrades, per una forta tempesta d’hivern en la qual les ones atupen amb violència les cales de la cara nord de la península de Formentor. La petita vall de les Cases Velles esdevé una caixa de ressonància dels trons, un instrument gegant semblant a l’orgue d’una església, capaç de generar infinits harmònics de cadascuna de les notes del cel, en una melodia que ens recorda quina és l’autèntica jerarquia de la natura.

Text i fotografies de Carles Domènec



Categories:Crònica

Etiquetes: ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: