ROSER ROSÉS: “La por estava imposada en l’ambient”

Roser Rosés va néixer a Barcelona el 1926. Quan tenia dotze anys va ser enviada a Rússia per fugir de la Guerra. Allò que es pensava que seria una separació de pocs mesos dels seus éssers estimats es va convertir en un periple de milenars de quilòmetres que la varen fer viure la Segona Guerra Mundial a la URSS i que posteriorment va implicar un llarg viatge fins a Mèxic. No va tornar a Barcelona fins el 1947, quan ja havia viscut tot el final de la infantesa, adolescència i primera joventut fora de casa. Ara, als 90 anys, acaba de publicar Trenes tallades amb Edicions Cal·lígraf. Es tracta dels seus records i s’han convertit en un èxit inesperat.

authors65

-Per què heu esperat tanta estona per escriure aquest llibre?

-Perquè la por era quelcom que estava imposada en l’ambient, la vaig respirar de seguida i va durar fins fa aproximadament deu anys o així. Malgrat la transició i la democràcia la por persistia i la meva estada a Rússia era un secret. Jo vaig tornar a Espanya amb la documentació arreglada per tal que no constés que havia viscut a Rússia. També hi influeix el fet que la mare no va morir fins als 101 anys i per respecte a ella no ho explicava. Però el 2006 sí que em vaig decidir a trencar el cercle i des de llavors vaig a les escoles a explicar la meva experiència.

-Una activitat frenètica en els darrers temps…

-És que també sóc voluntària del Museu d’Història de Catalunya i amb això del llibre s’han incrementat les escoles i els instituts que volen que hi vagi.

-Escriure aquest llibre ha estat un alliberament?

-M’ha ajudat molt a conscienciar-me de forma oberta del pes del silenci. Tinc un germà gran que encara no l’ha llegit i potser també per ell m’estava d’escriure’l, sobretot en la part on reflexiono sobre el procés d’adaptació un altre cop a Barcelona. Encara no en sé l’opinió.

-Malgrat la duresa de la situació que vau viure, amb un allunyament dels pares i tota la Segona Guerra Mundial, el llibre transmet gratitud de cap a la URSS…

-De cap a la gent, sobretot. El fet de poder conviure amb la gent del poble de forma natural encara que fos poc temps, matisava molt tots els postulats oficials. Jo vaig fer amistat amb la gent d’allà, que en molts de casos ens va tractar molt bé.

-També hi ha un desengany envers aquesta postura oficial…

-És que jo vaig ser perfectament conscient de com de malament ho passaven i després com de burocràtica era la vida. A mi em van donar un càrrec perquè sí i allò era com un frau, sense cap mena de solemnitat.

-Però en vau obtenir un tresor important: la llengua russa…

-Sí, va ser una troballa. A molts els va costar molt, especialment als bascos i als asturians, perquè hi ha sons que ells no tenen, però jo la vaig aprendre amb facilitat.

-En el llibre us vanteu sovint d’haver estat una bona estudiant…

-És que jo volia estudiar i li donava molta importància. Vaig perdre dos cursos però em vaig poder reincorporar gràcies al contacte del meu oncle, que exercia la seva influència des de lluny. Ara valoro molt aquesta oportunitat que em varen donar i també haver aprofitat l’ensenyament.

-Una mica abans de marxar de Rússia us la vau jugar per complir un somni, anar al Bolxoi. Potser és un dels moments màgics del llibre…

-És que vaig veure molt clar que no podíem marxar sense haver-hi anat, perquè el Bolxoi és el Bolxoi. Va ser un rampell arrauxat, però ho vam aconseguir.

-Expliqueu que els refugiats espanyols eren tinguts en alta consideració a la URSS…

-Sí. Jo crec que com a poble que havia patit les conseqüències del feixisme érem molt propers a ells i a la vegada molt exòtics, ens veien amb molta simpatia i amb atracció. Nosaltres allà vàrem ser molt ben rebuts, no com ara, que els refugiats no els vol ningú. I dins de les seves possibilitats, no ens va faltar mai res.

-Un dels moments més indignants és quan arribeu als Estats Units i parlen de canviar les cortines…

-Em féu molta ràbia. Les menyspreaven i hi havia coses molt enlluernadores perquè per exemple nosaltres encara no coneixíem el pàstic…la gent era molt amable amb nosaltres, però tot era pur consum.

-Amb el vostre periple, qualsevol altre hauria perdut les ganes de viatjar…

-No, a mi viatjar m’agrada molt. L’any 55 o 56, per exemple, vaig anar al Marroc perquè una cosina es casava i hi anava a viure. Vaig fer un viatge que tothom s’esverava de sentir-lo: tren fins a València, vaixell fins a Melilla i allà m’esperava la família. La gent se’n feia creus. El problema és que aquesta cosina, amb un pare afusellat ddurant la Guerra, es va casar amb un cap de Falange…

-Com vau viure la dissolució de la URSS?

-Políticament no em va importar gaire perquè ho veies a venir. Jo llavors treballava a una agència literària que representava autors soviètics i tothom veia que la cosa no anava.

-El llibre ha tingut una molt bona acollida…

-La sorpresa ha estat meva. Per a mi, malgrat haver treballat en una agència literària, aquest és un món molt desconegut. Aquest llibre m’ha canviat la vida i m’ha donat molts ànims. L’han acollit molt bé i és una gran satisfacció perquè no em pensava que tingués aquesta acollida i sobretot que em provoqués totes aquestes emocions i satisfaccions i cap desengany.

SEBASTIÀ BENNASAR



Categories:Crònica

Etiquetes: ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: