La immensa quantitat d’obres que es publiquen cada any al nostre país fa que, de vegades i lamentant-ho molt, aquest cronista arribi tard a productes d’alta qualitat. Direu que no cal preocupar-se, que és impossible seguir tota l’actualitat del que es fa a casa nostra i que, a més a més, els llibres bons no caduquen mai. Però sap greu arribar tard a un banquet novel·lístic de primer ordre com el que ofereix en David Marín a Mala lluna ni que sigui només per pur plaer hedonista.

Quan diem que la novel·la negra en català passa per un moment extraordinari de forma pel que fa a la seva qualitat -continuem tenint un problema d’indústria i de manca de lectors-, evidentment no vol dir que tot el que es fa és bo. Però sí que podem afirmar que des del 2005 cap endavant s’ha produït un augment de la qualitat mitjana i que des del 2010 ençà hi ha novel·les molt bones que fan que sigui incomprensible la invasió nòrdica que patim -a més de les absurditats de les Donna Leon i companyia-. Els autors veterans estan fent llibres molt bons -Margarida Aritzeta i Andreu Martín per posar dos exemples, però també Guillem Frontera o Ferran Torrent-, els de les generacions posteriors s’estan consolidant i contínuament apareixen noms d’aquells cabdals per posar a les lleixes negres de casa nostra: LLort, el malaurat Agustí Vehí, Juli Alandes, Núria Cadenes, Esperança Camps, Jordi de Manuel (en aquest cas amb una llarga trajectòria que l’ha dut a crear en Sergiot, el poli més longeu de la novel·lística catalana). I en aquest procés de cap a l’excel·lència els autors de Ponent hi han tingut un paper cabdal, similar al que han jugat els valencians i empeltats (ço és autors de fora que hi han fet la trajectòria literària i vital). Així, sense les aportacions d’Albert Villaró, Emili Bayo, Rafa Melero (que alterna les dues llengües), Montse Sanjuan i d’altres com el veterà Pep Coll, no podríem entendre què està passant a casa nostra i en la nostra llengua. Perquè una de les claus és aquesta descentralització i l’aparició de nous escenaris, com les terres de Lleida, com a escenaris de novel·la.

És en aquest context que hem de situar l’obra de Marín. Una obra que comença amb la troballa d’un astrònom mort a l’observatori del Montsec i que després s’anirà embolicant força fins al punt que hi arriben a desfilar científics internacionals, l’editor d’una revista d’ufologia, un granger amb molta mala llet i fins i tot secrets i misteris que van des de la cinquena lluna de Júpiter, Amaltea, fins a la Guerra Freda i països exòtics com Tanzània.

El lector acompanyarà durant deu dies el sergent dels mossos d’esquadra Salvador Rull -que demana amb urgència que el seu creador li dediqui unes quantes novel·les més-, cap de la unitat d’investigació de Balaguer, que compta entre el seu personal al caporal Cosqui i a l’agent Núria, un trio extraordinari. En Cosqui és un savi que t’emportaries a casa qualsevol dia i la Núria una agent impulsiva i novella que serveix de contrast a en Marín per parlar de nova policia i vella policia, per introduir conflictes generacionals i, sobretot, per establir la dicotomia entre els nadius del món rural i els qui hi han anat a raure. Així, mentre Rull pensa amb una aixada a la mà treient gebre de la terra, la Núria lamenta la finitud urbana del seu espai per córrer. Per exemple.

La trama està molt ben trenada, les morts i els seus mètodes són originals -en Ramos, el forense, és digne dels millors herois del gènere- i, lògicament, hi ha subtrames paral·leles, com la de la Patri, la filla d’en Ramos, i la temptació de l’abisme. Aquesta és una novel·la que, molt més enllà del fet criminal, parla de relacions humanes. És una novel·la sobre l’amor paterno-filial i és una novel·la sobre l’amistat. I també una novel·la que demostra que pot haver-hi segones oportunitats (el cas de l’Aurelles llargues o del Pellofes i el sensacional final del llibre).

Però és que encara n’hi ha més. Mala lluna també és una novel·la envejable per altres aspectes. I el principal és l’estil, el lèxic, la cura de la llengua. Marín se l’ha jugada a l’hora de reproduir la parla dialectal i li ha sortit bé, és un dels grans encerts del llibre. El fa estar viu. Tu llegeixes el llibre i et sembla tenir en Rull i companyia al sofà de casa explicant la resolució del cas. Això és prodigiós. Però també ho és la quantitat d’aclucades d’ull que hi ha al volum: Fred Vargas, Serguei Dovlàtov o Johnatan Franzen, es transformen en científics internacionals i Jules Verne hi té un paper fonamental.

En definitiva, Marin ha fet una molt bona novel·la que permet afirmar que no anem camí de l’excel·lència sinó que alguns ja hi han arribat.

SEBASTIÀ BENNASAR

 

Mala lluna

David Marin

RBA

Barcelona, 2015

347 pàgines