El Gran Angular i El Vaixell de Vapor són dos dels premis més importants de la Literatura Infantil i Juvenil de casa nostra i enguany han anat a mans de dues escriptores de sòlida trajectòria

Guanyadores de luxe per a premis de luxe. Així podríem resumir el veredicte dels premis Cruïlla d’enguany, que han decidit atorgar el XXVI premi de literatura juvenil Gran Angular a l’Anna Manso i el XXXII premi de literatura infantil El Vaixell de Vapor a la Maite Carranza. Les obres respectives són Allò de l’avi i La pel·lícula de la vida i ambdues autores rebran 15.000 euros cadascuna com a premi.

Les dues novel·les guanyadores tenen un rerefons molt real i molt bèstia: el de la crisi actual, tant econòmica com de valors i les dues escriptores no s’han estat d’aprofitar per parlar de la precarietat del món de la cultura a casa nostra i de com la crisi econòmica l’ha afectat de forma directa. Per això és tan interessant que els dos premis parlin sense embuts de la nostra realitat més immediata i la palesin sense embuts.

En el cas del llibre de Manso -que ja havia guanyat el guardó el 2008- se’ns narra la caiguda en desgràcia d’un prohom català i què haurà de fer el seu nét al respecte. Les evidències amb algun prohom de casa nostra són més que evidents.

Com ha explicat ella durant la roda de premsa: “Guanyar, de nou, el Premi Gran Angular i fer-ho amb aquesta novel·la, té una gran càrrega simbòlica per a mi. El vaig guanyar el juny de l’any 2008, tres mesos més tard queia Lehman Brothers i el nostre món canviava de forma radical. Igual que el món del Salva, el protagonista, quan passa allò de l’avi, nosaltres sabem que som a una altra era. I de la mateixa manera que el Salva, el protagonista d’”Allò de l’avi”, hem perdut la poca innocència que teníem. A Allò de l’avi parlo d’una corrupció econòmica i política a nivell local, però d’un impacte moral similar a la caiguda de Lehman Brothers. Aquells en qui confiàvem ens van demostrar que no es mereixien la nostra confiança. I que hi havia certes pràctiques generalitzades que tot i intuir, en desconeixíem el seu abast depredador.”

Per la seva banda, Maite Carranza ha bastit una obra sobre la pobresa infantil en què cau una família monoparental de classe mitjana que, de sobte, ho perd tot. Carranza ha explicat que “La pobresa infantil és una de les realitats més dramàtiques i esfereïdores del nostre primer món suposadament civilitzat. Com viuen aquesta situació els nens i nenes com l’Olívia i el Tim que abans vivien a l’eixample en un pis petit i bufó? Què senten en adonar-se que la companyia elèctrica els talla el llum, que el gas els talla la calefacció, que a la comunitat de veïns els demanen els rebuts pendents, que no poden comprar menjar al supermercat i que un dia venen uns policies i els fan fora del seu pis?”

La Maite Carranza també ha parlat sobre la precarietat dels treballadors de la cultura: “La cultura és bonica, envejable i fins i tot glamorosa. Ser escriptora, guionista, actriu, música, fotògrafa o ballarina pot semblar un miratge, però la realitat és una altra. La cultura d’aquest nostre país ha estat la gran damnificada de la crisi i molts treballadors i treballadores de la cultura que podien “sobreviure” amb feines free lance s’han vist abocats a la pobresa i a la precarietat. Guionistes, actors, realitzadors, escriptors, músics, fotògrafs i fins i tot periodistes, que no disposen de feines alternatives, viuen -en un alt percentatge- per sota del llindar de la pobresa. Una pobresa vergonyant i poc assumida, com la de l’Íngrid Porta, la mare de l’Olívia i el Tim, abans una actriu famosa de telenovel·les i ara una dona de més de quaranta-anys sense feina que amb prou feines fa anuncis de detergent malpagats.

SEBASTIÀ BENNASAR