CONTRA EL NOBEL A BOB DYLAN

M’agrada molt Bob Dylan com a músic. Crec que algunes de les seves cançons formen part de la meva banda sonora, com per exemple Hurricane Carter. En sis minuts i escaig ens explica -des del seu punt de vista- tot l’afer d’aquest boxador acusat d’assassinat en un dels cims de la història musical. Tot i això, sóc bastant més de Bruce Springsteeen. Indubtablement l’un i l’altre saben escriure i saben fer bona música i és molt possible que acabi comprant-me en algun moment les memòries del Boss i gaudint de la seva lectura.

Però estic radicalment en contra de la concessió del premi Nobel a Bob Dylan. Per múltiples motius. Hi ha centenars i fins i tot milenars de poetes millors que ell. Sense anar gaire lluny, a casa nostra mateix. Això sí, cantant potser els nostres poetes no són gaire bons. I si ja no em va semblar gens bé que li donessin el premi d’honor de les lletres catalanes a en Raimon -un altre cantant interessant-, no veig per què ara hem d’estar contents que en Dylan s’hagi emportat el guardó literari més important de l’any. Posats a fer, que li donin a en Sabina, que abans de cedir cançons de campanya a Ciudadanos havia fet algun que altre himne notable.

El mal que li ha fet el comitè Nobel a la literatura és terrible. Perquè la imatge que es projecta és que ni tan sols les persones que en teoria més llegeixen del món, llegeixen. Ara es dediquen a escoltar cançons i a valorar-les. I on és el mèrit de la lectura, el privilegi de descobrir al món i a molts lectors aquell autor o autora que durant un any es col·locarà a les prestatgeries de tot el món i que aconseguirà molts més lectors dels que tenia? On és el prestigi, la valorització de la literatura i per extensió de la lectura?

Em sembla que la decisió de donar el premi Nobel a Dylan -malgrat la correcció política especialment en aquests temps en què Trump i el fantasma de l’extrema dreta recorren el món- ha estat molt desencertada. No fa cap bé a la literatura en general ni als valors que representa perquè el que es projecta de cara enfora és que en lloc d’un treball constant envers la paraula, s’ha primat l’espectacle, la fama, la manera fàcil de comunicar. La literatura va molt més enllà dels tres minuts de glòria d’una cançó. Per molt que sigui de Bob Dylan.

SEBASTIÀ BENNASAR



Categories:Crònica

Etiquetes: ,

6 replies

  1. Sebastià, has llegit bé les lletres de les cançons de Dylan? Hi ha centenars d’escriptors i escriptores que mereixen el Nobel que no el van tenir ni el tindran. Però no veig perquè Dylan no pugui merèixer un premi que ha estat concedit a escriptors ben mediocres, sigui dit de pas. El temps ens posarà a tots a lloc, no et preocupis, t’ho dic amb tot l’afecte.

  2. Sebatià, em sap està també en contra de la concessió del Nobel a en Bob. Llegeix les lletres i viu-les.
    Amb tot el meu afecte…

  3. M’ha semblat interessant el que dius, respectee a l’omissió que s’ha fet de la potencialitat per algun possible escriptor, del possible bandeig al fet d’escriure i llegir, sense més.

    Per altra banda, puc estar d’acord, i de fet ho patisc, en què la fama en molts casos juga a favor d’aquestes tries, o dit d’altra manera, aquell desconegut sembla que ha de ser molt més bo i ni així, per ser considerat.
    Però estic radicalment en contra de la teua afirmació final, que entenc té un pes important al teu escrit: “la manera fàcil de comunicar. La literatura va molt més enllà dels tres minuts de glòria d’una cançó”.
    Les coses “difícils” per definició no han de ser millors, la força la de caçó, amb la capacitat de remoure emocions de la música, aquesta simbiosi amb la lletra, etc. té el valor que té, i això no ho converteix en res que se li assemble al mer entreteniment, que la cultura ha de ser viva i divertida, la cançó és una forma de donar-li moviment al cos i l’ànima. I en tot cas, 3 minuts per llegir un poema, són resultat d’una literatura menor?

    Salut.

  4. M’ha semblat interessant el que dius, respectee a l’omissió que s’ha fet de la potencialitat per algun possible escriptor, del possible bandeig al fet d’escriure i llegir, sense més.

    Per altra banda, puc estar d’acord, i de fet ho patisc, en què la fama en molts casos juga a favor d’aquestes tries, o dit d’altra manera, aquell desconegut sembla que ha de ser molt més bo i ni així, per ser considerat.
    Però estic radicalment en contra de la teua afirmació final, que entenc té un pes important al teu escrit: “la manera fàcil de comunicar. La literatura va molt més enllà dels tres minuts de glòria d’una cançó”.
    Les coses “difícils” per definició no han de ser millors, la força la de caçó, amb la capacitat de remoure emocions de la música, aquesta simbiosi amb la lletra, etc. té el valor que té, i això no ho converteix en res que se li assemble al mer entreteniment, que la cultura ha de ser viva i divertida, la cançó és una forma de donar-li moviment al cos i l’ànima. I en tot cas, 3 minuts per llegir un poema, són resultat d’una literatura menor?

    Salut.

  5. D’acord en molt del què dius. A sabina no el compararia amb Dylan per res del món. Tampoc crec que Raimon fos mereixedor del premi que se li atorgà. Raimon fou un cantant valent -els anys 60 i 70 calia ser-ho- amb unes lletres pròpies més aviat primàries i una música més primària encara. El millor Raimon va ser, en la meva opinió, el qui cantava Ausias March o Espriu. Penso que els cantautors mereixen premis extraordinàris: Seeger, Dylan, Baez, Pi de la Serra, Crahe… però no premis literaris. És tot un altre món.

Trackbacks

  1. Contra o Nobel a Bob Dylan / por Sebastià Bennasar | A lei de Lem

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: