Manuel Civera i Gómez, publica amb Neopàtria “La gènesi de la Celestina. De Morvedre a Joanot Martorell.

La Celestina és el nom curt amb què es coneix l’obra Tragicomedia de Calixto y Melibea, atribuída a Fernando de Rojas, -que nomes va agafar el manuscrit original i el va acabar i li va donar forma- una de les obres castellanes més reconegudes dels inicis de l’època moderna i tradicionalment situada a Salamanca, on encara avui en dia es pot visitar el suposat hort o jardí dels dos personatges de l’obra -un dels indrets més encantadors de la ciutat lleonesa. Però què passaria si aquesta obra tingués uns orígens de catalanitat indubtable?

Aquesta és la tesi que proposa Manuel Civera i Gómez (Sagunt, 1947) en el seu llibre La gènesi de La Celestina, publicat fa uns mesos per l’editorial Neopàtria. I no només és el fet que aquesta catalanitat sigui indubtable, sinó el fet que l’autor del text que inspira l’obra sigui ni més ni menys que Joanot Martorell.

Civera, que ha fet un llibre amè i tot i això ben documentat, parteix de la possibilitat que en l’origen de l’obra pugui haver-hi un fet real: una causa criminal exhumada a l’arxiu Municipal de València i que té com a protagonistes la ciutat de Morvedre (l’actual Sagunt) i una parella: el mestre Joan Argent i Úrsola Vilaroya, jove esposa de Jaume Erau. La causa és de 1427-1428 i segons Civera degué ser bastant important fins al punt que la trobem esmentada a L’Espill, de Jaume Roig.

Segons l’autor, aquests amors ocorreguts a la medieval ciutat de Morvedre són els que inspiren la redacció de la part “encoberta” de l’obra que acabà Rojas. A La Celestina, això és ben cert, no hi ha cap esment que pugui identificar sense dubtes la localització geogràfica, i si bé és cert que tothom la relaciona amb la Salamanca de Rojas, al text no hi ha cap referència.

El llibre també dóna arguments a bastament per atribuir l’autoria oculta de les primeres tres parts del text a Joanot Martorell, l’autor del Tirant lo blanc. Per a fer-ho es basa tant en la comparativa de determinats fragments i expressions entre les dues obres, com en la possibilitat del pas del manuscrit de Martorell a la família dels Rojas. I és que Martorell va ser procurador del castellà Fernando de Rojas, comte de Dènia. Per descomptat, si Martorell en fos l’autor, tal com Civera proposa, l’obra s’hauria escrit oginàriament en valencià. Sigui com sigui, la polèmica està servida i aquest llibre contribuirà de ben cert a incidir en la investigació sobre aquest autor encobert. Un text apassionant, com la mateixa història.

SEBASTIÀ BENNASAR