Gonçalo M.Tavares va ser dimecres i dijous a Barcelona per presentar a la premsa el seu nou llibre “Breus notes sobre literatura Bloom”, publicat per Periscopi. Així mateix, la seva presència va servir per inaugurar els seminaris internacionals de l’escola Bloom, el nou projecte de Borja Bagunyà i Lana Bastasic, en una autèntica lliçó de literatura Bloom. Us deixo la crònica d’una tarda i un matí de literatura en vena.

A l’escola Bloom es respira l’aire de nou. El blanc de les parets i de les portes. La delicada selecció de revistes damunt de la taula del centre. La recepció. La calidesa del sofà que intueixo xuclador i que no provo sota el risc de ser fusionats amb ells. És al carrer  Calàbria, al barri de Sant Antoni, on tantes coses bones estan passant per a la literatura en els darrers temps. Per exemple la llibreria Calders. Però no sol.

Aquest serà l’epicentre de l’estada barcelonina de Gonçalo M. Tavares en aquesta ocasió. L’escriptor portuguès -un dels talents més elogiats arreu del món amb traduccions a 45 llengües- presenta Breus notes sobre literatura Bloom, un diccionari-manifest que forma part del seu projecte Enciclopèdia. L’obra ha vist la llum primer en català abans que en cap altra llengua gràcies a l’olfacte i encert de l’editor Aniol Rafel, que l’ha contractat per a Periscopi. I un servidor ha tingut el rar privilegi de fer-li de traductor quan ha calgut en la seva estada barcelonina.

Comença la ronda d’entrevistes i ràpidament comencen les interioritats del procés creatiu i del personatge i una idea poderossíssima que impregnarà els dos dies: “m’agrada la literatura centrada en la frase, la literatura necessita frases autònomes, independents, una frase és un país, és l’àtom i ha de tenir tanta força com un maó. Si hi ha un sol maó fluix es destrueix tota la casa”, assegura un Tavares que diu que “no conec la literatura dòcil, la que no existeix, perquè lector és una paraula exigent, no és una paraula passiva, és quelcom de molt de pes. Al segle XXI un lector és un heroi”.

El procés creatiu de Tavares té un doble procés: el de l’acumulació i el de l’eliminació. “L’adjectiu és l’adipositat a la literatura, el greix. Jo vull poder remenar un llibre que caiguin les paraules que no hi estiguin fixades, i els adjectius són molt atractius a primer cop d’ull, però són les partícules més perilloses, els greixos per al lector, perquè és ell qui ha decidir la interpretació i no l’escriptor”.

L’autor, que es mostra en tot moment molt afable i fins i tot carinyós amb la premsa, consumeix folis a una gran velocitat. Dibuixa per explicar millor les seves respostes, és un constructor d’idees al qual no interessa el món social de l’internet. “No tinc facebook, ni twitter, de vegades fins i tot el mail em sobra. L’escriptura a internet té una part bona que és el feed-back immediat, que a la vegada és el seu principal defecte”.

I aviat una altra lliçó en forma de píndola: “M’agrada molt un personatge de la literatura alemanya que el dimecres mira cap al diumenge passat i cap al diumenge que ha de venir. Els escriptors hem de ser això, lectors guerxos amb un ull als clàssics, fins i tot als clàssics grecs, als més llunyans, i un ull en el futur, partir de zero és impossible i això és el que jo critico més dels manifests avantguardistes del segle XX, per a mi s’ha de construir allò nou des del vell”.

L’escriptor portuguès ha estat moltes vegades a Barcelona, tantes que ni tan sols ho recorda, però sí que sap que la primera va ser amb un interrail quan tenia 18 o 19 anys i que el primer cop que va sentir a parlar de la ciutat va ser pel futbol. Per a ell Barcelona és una ciutat fàcil d’orientar-se gràcies a les Rambles. Parla dels amics com Enrique Vila-Matas, un gran escriptor i amic, tal i com el defineix i assegura que a Barcelona hi podria escriure perfectament perquè s’hi sent tranquil, perquè pot caminar per llocs on viu gent de la ciutat.

Després d’atendre els mitjans, Gonçalo M. Tavares recupera forces mentre poc a poc van arribant els privilegiats que podran assistir a la primera sessió de treball amb ell a l’escola Bloom. Professors que són a la vegada escriptors, estudiants de literatura de la Universitat de Barcelona, lletraferits disposats a deixar-se amarar per tot aquest univers de l’autor del Viatge a l’Índia, un dels dos texts als quals es poden aplicar els principis recollits en aquestes notes Bloom.

I llavors ve la màgia. Tot un seguit d’afirmacions, de preguntes i contrapreguntes que conformen una base a partir de la qual poder discutir, potser, però que mostren una gran coherència amb el personatge i amb el rigor profund de la seva obra. Tavares parla del Temps Sagrat de l’escriptura: “l’escriptura necessita d’un espai i un temps. Jo procuro passar cada dia quatre hores tancat al meu taller, sense mòbil ni internet, en disposició d’escriure, sóc un escriptor en potència, aïllat, l’escriptura és un acte inicial de violència humana on et tanques sols, especialment al matí, que és quan tinc el cervell més descansat. Per escriure cal concentració i per llegir també, quan passa el temps és quan apareix quelcom de nou, només al cap de dues o tres hores és quan quelcom calent arriba”.

Tavares es va passar escrivint sense publicar res des dels 18 fins als 31 anys i explica que escriu sense corregir, de forma animal, sense mirar mai la frase escrita fins que han passat molts anys. “La velocitat de l’escriptura la indiquen les lletres descol·locades, que mostren que és un acte corporal, intuïtiu”. Només llavors, quan ja no hi ha res de l’escriptor, entra en joc el lector, el que passat uns anys decideix començar a amputar el text, a reduir-lo fins a deixar-ne l’essència, allò que llegirà el lector. De tots aquells anys de treball febril encara queden molts llibres que no han arribar al lector -cal recordar que Tavares va començar a publicar el 2001 i que des de llavors han vist la llum 37 títols que li han comportat 220 traduccions en 45 països, un nombre en constant creixement- i que potser no veuran la llum.

“Crec en el el meu judici crític com a lector. Ha de passar el temps suficient perquè la mirada que faci sobre el que he escrit i que es convertirà en el llibre, sigui la d’un lector afectivament distanciat del llibre. Treballo molt per disminuir el que escric, hi ha hores i hores de feina per eliminar tot el que sobra i per fer la cosa més violenta que és llençar material. Només publico allò que no canviaria més segons el meu criteri. No hi ha mai segon lector i no hi ha mai procés de negociació amb el lector perquè la lectura és individual. Pensa que durant deu anys escrivia tots els matins sense pensar en la publicació. Només escrivia amb la màxima llibertat individual i després he convertit aquesta llibertat en pública. Quan escric no penso en res, feliçment. Quan corregeixo apareix el procés de lector, quan tallo i despullo els llibres sé que potser perdo lectors i en canvi no tremolo perquè no dependre econòmicament de la literatura implica que no has de tenir pietat de cap mena amb el text, has de deixar la frase en perfecte estat de revista per sortir al carrer”.

I si bé Tavares explica que el procés de creació el fa en la màxima solitud, el procés d’amputació dels texts el fa envoltat de gent. “El ritual es totalment diferent, només corregeixo a les tardes i molt sovint ho faig als cafès, però heu de pensar que tallar també és escriure perquè al cap i a la fi és fer traços, que són el primer grau de l’escriptura. Escriure és un verb físic, que hauria d’estar amb els verbs físics i per això és totalment diferent el que fas quan estàs fresc i el que fas quan estàs cansat”.

En la sessió a can Bloom també destaquen dos fets molt importants, la seva concepció de l’obra per projectes i la constatació del conservadurisme de la literatura. Tavares endreça la seva obra segons els següents paràmetres: el cicle El Regne -amb quatre títols-; la sèrie El Barri -deu títols-; les cançons o els llibres negres -tres títols-; L’epopeia (on inclou un sol títol, el ja esmentat Un viatge a l’Índia, publicat per Periscopi); els cinc volums de l’enciclopèdia; l’únic llibre que aplega com a Bloom Books; el volum d’Històries (Històries Falses, publicat per El Gall); Teatre -un títol-; Arxius, també amb un únic llibre; Investigacions -tres títols-; Short Movies (un); Atles (un)  i tres llibres més fora de categoria. Per tant hi ha la idea de projecte “que és com tenir milers de llibres a la biblioteca que sabem que no llegirem. La idea del projecte és la d’una feina que només la mort interromprà i és clar, començar una enciclopèdia en el segle del fragment és quixotesc, però qui va dir que l’epopeia era un gènere literari obsolet? No hi ha gèneres, hi ha texts, perquè la recepció categoritzada ja crea influències sobre l’emissor que no hauríem de tolerar, no hi ha d’haver negociació, no hem de dir vaig a escriure una novel·la sinó vaig a escriure. En aquest sentit la literatura és encara molt conservadora, molt més que les arts del cos com el teatredansa”.

Les cares de satisfacció són evidents entre tots els assistents. Segur que a la nit molts revisaran la seva obra, els seus propis conceptes mentals, la seva manera de treballar. Aquest és l’objectiu d’aquests seminaris, remoure el fonaments de les pròpies conviccions per veure’n la fortalesa.

L’endemà, també a can Bloom, nova roda d’entrevistes i el temut moment de les fotos, que no li agrada gens, que el fa sentir incòmode. Noves revelacions, novament fulls i més fulls plens de notes, de conceptes. “Els adjectius no són una mala opció, però impliquen un judici de l’autor i una presa de posició que roba al lector la possibilitat de jutjar per si mateix, i jo vull que el lector pugui jutjar, per això l’essencial és el substantiu i el verb, potser és molt a prop del llenguatge infantil, on cada paraula diu quelcom”. I una altra de les seves preocupacions: els joves de vint anys són incapaços d’estar concentrats més de mitja hora en res. Quin art produirà aquesta forma d’escriure i de llegir?”.

Les entrevistes s’acaben, l’autor parteix de cap a Lisboa amb una galipàndria considerable. S’ha fet entendre a la perfecció durant dos dies. Potser perquè té molt clar què busca: frases plenes de sentit.

SEBASTIÀ BENNASAR.