“Veure desaparèixer la teva llengua, a casa teva, és molt dolorós; aquest llibre és una revenja subliminal”

Joan-Lluís Lluís. Fotografia de Carles Domènec.

A la novel·la ‘El navegant’ (Proa), un jove del segle XIX aprèn llengües d’una manera extraordinària: el coneixement d’una única paraula d’un nou idioma li provocarà vòmits i marejos que, en desaparèixer, es convertiran en vocabulari i regles gramaticals. En forma de llibre d’aventures, Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) reflexiona sobre l’estètica de les llengües i com les paraules ens condicionen la percepció perquè són el vehicle de la màxima expressió humana. L’autor ha necessitat 20 anys per trobar els mots d’aquesta novel·la.

– El relat té el to d’un conte.

-M’he adonat que la novel·la em sortia una mica més divertida que d’altres però no sé ben bé per què. Vaig voler fer una mena de novel·la picaresca, veure si podia conjuminar un aspecte picaresc amb fonts d’erudició o de reflexió sobre un tema.

-Reflexiona sobre les llengües.

-Sí, el llibre gira al voltant d’aquesta qüestió de les llengües. Vaig començar a escriure aquesta novel·la al voltant de l’any 94. Hauré trigat 20 anys. Em bloquejava, no aconseguia escriure més de tres o quatre capítols. No me’n sortia perquè havia imaginat un final molt clar i que era feliç i esplendorós. Vaig trobar que el final no podia ser gens gloriós.

-20 anys d’escriptura ha de voler dir que representa un llibre molt important.

-Hi hagut una reacció d’orgull, de repte íntim. La idea de novel·lar llengües és el que ha fet que va fer que m’entossudís, és una declaració d’amor a la diversitat lingüística.

-Per què el protagonista vomita i es troba malament cada vegada que aprèn una nova lengua?

-Vomitar era important. Rep una cosa que és abstracta, com la llengua, i havia de tornar una cosa orgànica. Al cap dels anys, les llengües l’enforteixen i cada vegada vomita menys.

-El protagonista diu que li agraden les llengües perquè parlen de sensacions que no coneix.

-Els lingüistes tenen teories diferents sobre la relació entre llengua i realitat. Uns diuen que la llengua modifica la percepció de la realitat, n’hi ha que diuen que la realitat s’imposa a la llengua. La percepció superficial de les coses pot ser diferent. En anglès, el fet que l’adjectiu es posi sistemàticament davant del nom, fa que hagis de tenir clar quin adjectiu vols posar abans de dir de què parles. Al llibre, un terç és de collita pròpia, per exemple quan parlo de la Torre de Babel. Hi ha un terç que prové de qüestions sociolingüístiques d’ara, per exemple que no hi ha jerarquia entre llengües, que totes són capaces de tractar qualsevol tema. I hi ha coses que són bajanades del segle XIX, d’erudits que intentaven explicar quina era la primera llengua de la humanitat.

-És per aquest motiu que situeu la novel·la al segle XIX?

-Al segle XIX, comença el que s’ha anomenat la desforestació lingüística. Els estats nació s’adonen que volen posar en pràctica la teoria d’una sola llengua a cada estat. A més, és un temps de ‘pre telecomunicació’, ‘pre aeronàutic’. Hi ha poca gent que necessiti utilitzar més d’una llengua, no és encara un repte social.

-Com viu aquesta sensibilitat lingüística una persona de Perpinyà?

-Més que sensible, jo parlaria de dolor. Veure desaparèixer la teva pròpia llengua a casa teva, té un component molt dolorós. No t’hi acostumes mai. Fa mal. Aquest llibre és una mena de revenja subliminal. La transmissió familiar del català es va aturar fa 50 anys i no s’ha reprès. Les escoles catalanes tenen demanda però representen un percentatge mot reduït, és el 7% de la població escolar global rep l’ensenyament en català. En canvi, el prestigi puja. A mida que Catalunya es fa més visible, el català a Catalunya Nord té més prestigi. Els mossos d’esquadra ajuda a veure que Catalunya existeix. La única cosa que pot salvar el català a Perpinyà és la independència definitiva. Només per això, valdria la pena fer-la.

-Hi trobem el català de Perpinyà.

-Ha estat un plaer personal posar una transcripció del rossellonès parlat.

-Aquest és un llibre universal, Perpinyà és una simple circumstància a la història.

-Sí. Em vaig plantejar què passaria si el personatge fos a Barcelona o Girona. Vaig pensar que havia de ser Perpinyà perquè, al segle XIX, era tan catalana com Girona. França actua d’una manera despietada i intel·ligent, ha estat més eficaç que Espanya, igual de despietada però ruca. A més, hi surt l’Institut de les llengües oriental, a París. Era més fàcil que hi anés algú de Perpinyà. Recordem que era l’institut de llengües europees més prestigiós del món però, en canvi, a l’aula només hi havien 8 cadires. Formaven gent per ser ambaixadors, era útil per a l’economia francesa.

-El personatge, que sap tantes llengües, viu el seu coneixement amb conflicte.

-Sí, començant per la seva família propera. Ell té la sensació de ser una mena de monstre, també la seva família. Ho viu com un secret vergonyós, entra en contradicció amb el que es feia, que era simplement parlar francès i tenir uns coneixements senzills de llatí. No sap què fer-ne del seu talent. Li servirà quan arribi a Nova Caledònia.

-Per què dediqueu el llibre a Muriel Casals?

-Vaig plorar el dia que va morir. La coneixia poc. Vaig dinar una vegada amb ella. La seva humanitat profunda, al servei d’una causa sense fissures, em commovia enormement. La seva feblesa aparent amagava una força terrible. Hauria pogut ser el Luther King català, tenia alguna cosa de Gandhi. Podia haver liderat una acció no violenta. No hi ha ningú a Catalunya que pugui substituir-la.

Carles Domènec.