Llort es reinventa a “No n’estiguis tan segur”, la primera novel·la negra que publica a Crims.cat

Pocs autors de novel·la negra en català tenen una ambició literària tan forassenyada com Llort (1966). Després de trobar un nou camí alliberat de qualsevol mena de complexos en les novel·les negres que ha publicat en els darrers anys amb RBA -sempre tractades des de punts de vista molt allunyats de la figura del policia i per tant del procedural- que l’ha dut a ser un dels autors més estimats de la nostra literatura negra, ara ha decidit canviar per complet els seus plantejaments i oferir-nos una novel·la on alguns dels personatges principals són Mossos d’Esquadra.

La novel·la arrenca amb un assassinat gairebé al començament, un home amb identitat falsa esbudellat en diumenge en una oficina immobiliària que fa molt mal aspecte per al sergent Fuentes, encarregat de dur la investigació. I aviat veurà que havia fet cas dels superiors quan li diuen que abandoni, perquè a través de tot de girs inesperats -marca de la casa-, ens trobarem amb una història on hi ha implicats policies infiltrats, policies a sou de la màfia ucraïnesa, tràfic d’art, de noies, pràctiques sexuals extremes i un gust per la violència que ve de lluny i que és una de les marques estilístiques de Llort, que no té res a envejar de la plasticitat de Tarantino.

La referència cinematogràfica no és de bades. Si el geni de Knoxville ha demostrat sovint la seva grandesa en el muntatge dels films -és especialment destacable tant en la seva obra de debut, Reservoir dogs com, i sobretot, a Pulp Fiction-, en aquesta ocasió en Llort ens demostra fins a quin punt es pot jugar amb aquest muntatge i amb un element cabdal de la narrativa contemporània que és la suspensió de la informació. Així, la segona part de la novel·la se centra en la història d’un personatge secundari -un noi àrab que ha de tornar a Salt buscant refugi i on coneixerà la Joy, potser el personatge més interessant del text- que ens fa fins i tot oblidar-nos de la trama principal. Aquest prodigi tècnic és a l’abast de molts pocs narradors i en Llort l’usa en aquest cas amb molt de criteri per humanitzar-nos aquest elenc de personatges que ha col·locat damunt un escaquer i que controla en tot moment.

Ja en la roda de premsa de presentació del llibre, ens havia explicat que ell intenta no ser previsible i a la vagada no fer trampes; que intenta obrir el gènere però que en aquesta ocasió li havia sortit una novel·la més negra i més acadèmica; que volia anar trencant contínuament l’horitzó d’expectatives del lector i que tenia la voluntat d’escriure per passar-ho bé però amb una voluntat d’estil. Doncs bé, hem de dir que compleix a la perfecció les quatre potes dels reptes que s’havia imposat i que en aquesta ocasió incloïen també la presència de mossos i de procediment en l’experiment.

El resultat és que crec que aquesta és la millor novel·la negra de Llort -i això que veníem d’un nivell molt alt, especialment si tenim en compte Herències col·laterals (RBA)-, que demostren que la seva voluntat de continuar agradant-se i agradant als lectors no té sostre i que en les seves mans qualsevol història corre el risc de convertir-se en un perfecte artefacte literari. I si a sobre és tímidament canònic dins el gènere negre, encara millor. (Per cert, no us perdeu la brillant il·lustració de l’Oriol Malet a la solapa del llibre)

SEBASTIÀ BENNASAR

 

No n’estiguis tan segur

Llort

Crims.cat

2016.

295 pàgines.