EL LLIBRE QUE EN TOMEU PENYA MEREIXIA

En general la literatura nostrada no és gaire amant de biografies, un gènere anglosaxó per excel·lència. A casa nostra se’n publiquen poques i tot sovint esquifides, com si la monumentalitat del milenar de pàgines dedicats a un personatge fossin cosa d’altres latituds. Sempre hi ha excepcions, és clar, com per exemple el Cambó de l’Heribert Barrera, que sí que n’és, de monumental. També tenim l’excepció de l’Agustí Pons, que ha dedicat bona part de la seva feina a retratar alguns dels intel·lectuals més lúcids del país, però ja ho dic, és una excepció. I en el cas de les Illes, encara més. Hi ha hagut bones aproximacions parcials -de vegades fins i tot des de la literatura- a alguns dels nostres prohoms, però això de la biografia no ens motiva gaire. En tot cas, funciona millor un gènere com el del gran reportatge o el de la gran entrevista i en aquest sentit és molt interessant la col·lecció Mallorquins en diàleg de Lleonard Muntaner, però encara ens queda molta feina per fer.

webimg_tomeu-250

Per això és tan d’agrair l’arribada de Això som jo, el llibre que la Sandra Martínez dedica a la figura de Tomeu Penya, i que ha publicat Disset en aquesta nova etapa de la seva trajectòria editorial -l’empresa havia creat un interessant catàleg fins a la suspensió de la seva activitat. I ho és per múltiples motius: en primer lloc perquè el personatge, en Tomeu Penya, ho mereixia. En segon lloc perquè el llibre és honest des de la primera pàgina, i en aquests temps que corren estam molt mancats d’honestedat. I en tercer lloc perquè el llibre va més enllà del reportatge, de la biografia, de l’entrevista i es presenta com un híbrid que potser indica nous camins possibles per al periodisme ara que, més que mai, necessita reinventar-se i sembla ser que en el llibre en paper pot tenir un bon aliat.

Deixau-me incidir una mica en els tres punts. En Tomeu Penya mereixia aquest llibre perquè al darrere de la imatge del cantautor que puja dalt de l’escenari hi ha tot un món de perfeccionisme, d’amor per la música i d’amor per la feina ben feta que sovint no es dedueix de la seva imatge. Si en Penya ha estat tota una vida damunt l’escenari és perquè és bo i fins i tot molt bo fent la música que sap fer. No és una flor d’estiu. Per això, poder descobrir els seus orígens, la seva formació, els seus pensaments i les seves relacions més íntimes, era necessari per acabar de copsar l’artista en tota la seva complexitat.

Això som jo és un llibre honest perquè la Sandra Martínez pren partit, o com a mínim es posiciona. Una de les mentides més grans que existeix té a veure amb la suposada neutralitat i objectivitat del periodisme. Jo no hi crec, crec que el periodisme ha de ser honest, però no neutral, però no objectiu, perquè el fan persones, amb totes les seves limitacions. Na Sandra explica des del principi com s’ha enfrontat al text i quines han estat les seves armes -un bon treball de documentació, una fantàstica recreació de la veu d’en Tomeu, una encertada tria lingüística no sempre fàcil- i ha treballat més per mostrar un Tomeu Penya càlid i proper i per explicar-nos coses interessants que no per forçar un titular. El retrat del llibre és també el retrat d’una Mallorca perduda i en profunda transformació que explica a la perfecció la nostra idiosincràsia.

El tercer aspecte és el de la necessària renovació del periodisme. El camí que traça Martínez no és gens nou. Es tracta de buscar una història, quelcom que valgui la pena explicar als lectors, i fer-ho. El que es nou és el format. En un temps en què el paper és molt preuat i per tant escàs, i en què a Internet es tracta d’aconseguir captar tota l’essència del que es vol explicar en no més de 25 línies, el format llibre i en paper per explicar un tema profund al que ha valgut la pena dedicar temps i esforç es mostra com una fórmula terriblement atractiva per al lector (supòs que al periodista, com als escriptors, els números no els surten). Així, fent la feina ben feta, amb un bon personatge i amb honestedat surt un llibre que és una delícia de lectura i que ens permet, a més a més, aprendre moltes més coses de les que pensàvem en iniciar la lectura. I riure. I somriure. I això és d’agrair. L’únic retret possible a l’autora és que el llibre es fa curt, i això és bo, i l’únic retret a l’editorial és que ha escollit una tipografia i un interlineat que sembla que l’edició hagi d’incloure també una visita a l’oftalmòleg. Esperem que en aquesta represa editorial aviat la lletra augmenti de mida per fer més agradable encara la lectura de texts tan interessants com els que esperem en futures publicacions.

SEBASTIÀ BENNASAR

 

Això som jo. Tomeu Penya

Sandra Martínez

Disset

136 pàgines



Categories:Llibres

Etiquetes: , ,

1 reply

Trackbacks

  1. BLUES DE PORTOCOLOM – BEARN

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: