En estat de xoc, Massoud Hossaini va fer la fotografia que val un Pulitzer, el de l’any 2012.

La imatge és monstruosa. Tarana Akbari, una afganesa de 12 anys, crida dempeus sobre set cadàvers de la seva família: germans, cosins, oncles, mare, àvia. Hi ha nens i adults, amb gestos deshumanitzats, semblen ninots de pedaç, girats cap per avall. El vestit verd de la nena que brama, amb els braços estirats i les mans obertes, destaca sobre la munió de cossos morts i entremesclats. Hi ha fotografies que resumeixen una guerra, les guerres, totes les guerres. Semblen confirmar que el contrari d’una guerra són les paraules, les que no té la nena de la imatge, escanyada i impotent, sense veu ni compassió.

El fotògraf cobria una cerimònia religiosa a Kabul, fa tot just cinc anys, el 6 de desembre de l’any 2011, quan un atemptat va sacsejar l’indret i hi portà la mort, la sang, el dolor i el carnatge. L’explosió provocà 80 morts, i 150 ferits. Ho explica Massoud a la pel·lícula ‘Frame by Frame’ (2015), d’Alexandria Bombach i Mo Scarpelli. Nascut a Kabul l’any 1981, tenia sis mesos quan va partir amb la seva família camí de l’Iran. Hossaini tornà a l’Afganistan l’any 2002, seguint el rastre informatiu de l’atemptat de l’11 de setembre. Cinc anys després arribà a l’AFP, agència per a la qual ha cobert la guerra contra els talibans. Massoud Hossaini és un dels quatre fotògrafs afganesos que protagonitzen el documental. Hi surt la seva dona, la reportera Farzana Wahidy, que treballa sobre les dones que han sofert cremades i pateix les dificultats d’intentar fer periodisme en un país sense llibertat. Hi ha un tercer fotògraf de premsa, Wakil Kohsar, que segueix el procés electoral i la vida quotidiana a l’Afganistan i Najubullah Musafer, professor que ensenya el llenguatge visual a futurs reporters. El documental ens mostra Massoud parlant amb Tarana Akbari, la nena de la terrible imatge, amb la seva família. Agafa la mà d’una parenta que desaparegué per l’explosió i fou trobada més morta que viva, amb l’estómac destrossat. Parla molt poc, és tímida i té la mirada perduda.

Paradoxalment, a ‘Frame by Frame’ hi surt un país on pareix que s’hi pugui viure, amb un estil de vida modern, tot i les limitacions del context bèl·lic i talibà. Aquesta sensació ens apropa un món que sembla, abans de veure la pel·lícula, més llunyà. El projecte va rebre un rellevant suport econòmic, de caire popular, abans de dur-se a terme. A més, fou proclamat el millor documental al Camden (Estats Units) International Film Festival 2015 i s’endugé el premi del públic al ‘Movies that Matter’ 2015 d’Holanda.

Carles Domènec

Podeu veure’n els detalls al següent enllaç:

http://www.framebyframethefilm.com

http://framebyframe-thefilm.tumblr.com