El pleniluni de Pina Bausch

La ballarina i coreògrafa Pina Bausch (Solinger, 1940 – Wuppertal, 2009) estrenà Vollmond el maig de l’any 2006 amb la companyia Tanztheater Wuppertal, que dirigia. El periple internacional de l’obra la dugué a Madrid dos anys més tard. Coneixem la música i algunes de les seves coreografies per la pel·lícula documental de Wim Wenders, que començà a preparar amb l’artista alemanya, just abans del diagnòstic del càncer que acabà amb la seva vida.

Tràiler de la pel·lícula de Wim Wenders

El muntatge teatral omple grans teatres del món. Vollmond vol dir lluna plena. Per això, en escena hi ha una enorme roca al voltant i sobre la qual es mouen els 12 ballarins del repartiment, de diverses edats i orígens. Els cossos ballen sota trombes d’aigua que acaben negant la meitat de l’escenari. Els intèrprets aprofiten així les possibilitats expressives de l’aigua.

pina_bausch01-b

Pina Bausch. Foto de Carles Domènec.

La gent del nord d’Europa sempre ha adorat els enginys extraordinaris i el món de la tècnica. En aquest cas pren forma amb la instal·lació d’un roc majúscul i una piscina a l’escenari. Sí, una piscina sota la pluja que eixampla les possibilitats coreogràfiques i ens recorda, com ja ho feia Bausch en altres muntatges, de la importància de la natura. L’aigua és vida i energia. Una de les ballarines fa dels seus llargs cabells un estri per arruixar formant arcs de gotes que s’il·luminen a contrallum, el motiu de l’aigua permet relliscar, nedar o fer girs acrobàtics. La relació entre els homes i les dones és un dels temes de la peça. Tot Vollmond és un exercici d’imaginació, de jocs i gags de prestidigitador, en alguns moments redundants o ja vistos però sempre bells. Un bastó esdevé un recurs per un nou pas de dansa, un tassó de plàstic recorda la importància de la mirada d’un infant: qualsevol excusa pot derivar en divertiment.

 

El ball, sofisticat i elaborat, sembla començar sempre d’una manera atzarosa, senzilla i quotidiana. Ens captiva, dels muntatges de Pina Bausch, la seva particular gestió de la bellesa. Té Vollmond detalls escenogràfics que en fan de l’obsessió un objecte artístic, la repetició com a instrument poètic. La seducció és una bona manera de mirar, com a seductor o seduït. Un petó pot acabar en el motiu principal d’un ball. “I am young, my thoughts are high and my body is strong, I am beautiful”, recita una de les artistes. Les frases musicals que es van repetint al llarg de tot l’espectacle són tan magnètiques com els instants finals de l’obra, amb tots els ballarins dansant al mateix temps, sobre l’escenari ple d’aigua.

Un dels ballarins del muntatge és el català Pau Arán.

Carles Domènec



Categories:Arts, Crònica

Etiquetes: ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: