Nicola Lagioia (Bari, 1973) és un autor totalment desconegut a casa nostra. Aquest error històric intenta ser subsanat per l’editorial Bromera, que ha incorporat al seu catàleg La Ferocitat, la novel·la que li va valdre el premi Strega de 2015, el més prestigiós de la literatura italiana. Bromera, en aquests 30 anys d’existència en català ja ho ha fet, això d’anar posant pegats a errades històriques de recepció d’altres literatures com demostren, per exemple, els casos d’Erri de Luca, Benjamin Black (John Banville) o l’exitós cas de Pierre Lemaitre. A més, ja s’ha anunciant la nova contractació del premi Goncourt de 2016, Cançó dolça, de l’escriptora Leïla Silmani, obra destinada a colpir l’ànima dels lectors. És d’agrair aquesta vocació de descobrir el nostre entorn més immediat enfront de la presència obsessiva del globalitzat mercat anglosaxó.

Lagioia, que entre moltes altres coses és editor i que acaba de ser nomenat director del saló internacional del llibre de Torí, un dels esdeveniments literaris més importants d’Europa juntament amb la fira de Frankfurt, Londres i Bolonya (aquesta dedicada a la literatura infantil i juvenil), va participar ahir en el Mercat de Nadal del Tr3s C, a la fàbrica Damm. Abans havia dedicat la jornada a visitar algunes de les principals llibreries de la ciutat acompanyat per Gonçal López-Pampló, editori literari de Bromera.

L’escriptor, que al meu entendre ha publicat un dels grans llibres de l’any on a través d’una mort sobtada arribada al si d’una família de constructors del sud d’Itàlia podem analitzar i comprendre la devastació moral sencera tant de l’estructura familiar com la brutalitat de la crisi econòmica i moral, va explicar que “he utilitzat la literatura fragmentària i els salts temporals perquè la meva intenció era mostrar la vida mateixa, que mai no es lineal i on sempre succeixen, com a mínim diferents concepcions del mateix temps”.

En el decurs de la conversa, mesurada per l’estricte horari imposat en el festival i pel fet d’estar condicionats per la traducció consecutiva, es demostra que Lagioia té un discurs que va molt més enllà de la potència narrativa de la seva quarta novel·la. Va deixant càrregues de profunditat que en un altre context més dilatat permetrien entrar en el debat. Per exemple aquesta: “L’objecte de la literatura no és jutjar sinó comprendre. Permet empatitzar amb gent que no ens és afí”, o encara dues més: “La literatura no canvia el món però ens ajuda a reconéixer les nostres debilitats com a éssers humans”; ‘La ferocitat sorgeix en moments de crisi. El límit entre ser civilitzats o bàrbars és molt feble, com viu la família protagonista”.

I és que Lagioia, amagat al darrere de les seves ulleres grans i de cara de bon nen incapaç d’haver trencat mai un plat, a poc a poc va entrant en olivetes, es va emocionant en parlar del seu llibre, es treu la samarreta de màniga llarga i es queda amb la curta perquè la conversa ho requereix: “no podem deixar de parlar de la institució fonamental a Itàlia i en general als països llatins, que és la familia”, diu després d’haver-la destrossat i girat de cap a baix en la seva obra; o assegurar que “és impossible no parlar de la crisi perquè ho ha transformat tot. Quan viatjo a Bari no la reconec, no hi conec ningú. Tothom que ha pogut ha marxat o al Nord o a altres països. Com no escriure sobre això'”.

Bromera ha decidit continuar omplint buits a la nostra literatura i al meu entendre ho ha fet amb un llibre cridat a remoure l’ànima del lector. Potser m’equivoco, però tot fa pensar que en Nicola Lagioia vindrà força més vegades per casa nostra. Perquè la seva novel·la mostra que la ferocitat ha arribat per quedar-se. Per cert, tot un detall que l’Albert Pejó, el seu traductor, que ha fet una feina impecable, fos a la sala.