La narrativa catalana contemporània passa per nombrosos problemes i un dels més importants és haver exclòs de les seves trames la normalitat, com a mínim la normalitat sexual. Sembla que ens haguem tornat molt estranys tots plegats i que o ens inventem una relació fora de les convencions -Les ombres d’en Grey i tots els seus derivats-, o ens inventem parelles molt joves i molt maques, o ens inventem redescobertes d’identitats sexuals o un jardiner que es dedica a pol·linitzar tres generacions de dones de la mateixa família, no sé si ben bé per épater uns burgesos que estan curats d’espants perquè consumeixen tot el porno que volen sense sortir de casa o perquè ens fa por parlar de la quotidianeïtat. Això obliga a la pregunta:  on és el sexe convencional -amb tots els graus de normalitat que volgueu- dins la literatura catalana? Pràcticament bandejat o amagat dins la narrativa romàntica, amb un nombre de lectors inversament proporcional a la seva qualitat literària.

Per això la novel·la L’hotel blanc de la platja (Columna, 2016, finalista del premi Prudenci Bertrana del 2015) és una novel·la valenta, perquè no té cap problema en parlar del sexe d’una dona de cinquanta anys a qui acaben de buidar un pit per un càncer. Atenció, aquesta no és una novel·la sobre aquest tema, sinó que és una novel·la on també hi trobem aquest tema. La valentia de l’Alba Sabaté (Manresa, 1962) és la d’haver fet una novel·la d’alta intensitat literària al voltant d’un personatge femení molt marcat que ha de retrobar-se amb el seu passat. I la d’haver agafat aquest tòpic de la literatura per fer quelcom diferent, un artefacte literari que va molt més enllà de la literatura íntima o intimista, una novel·la que va més enllà del sentimentalisme perquè la cruesa és una part essencial de l’estil de l’autora.

La protagonista, la Virgínia, viu a Roma separada de fa un any i està refent-se de l’operació d’un càncer de pit quan es veu forçada a tornar a la seva Girona natal. El pare ha faltat i ella s’ha d’encarregar de tot el trasbals que això suposa, una situació que es complica amb la trobada amb un antic amant i amb la necessitat de la dona de redescobrir el seu propi cos després de l’operació. Amb tots aquests elements, l’Alba Sabaté basteix una novel·la de primer ordre on la voluntat d’estil literari, on la cura per la llengua, per la cadència de cada frase on res no hi és sobrer però on res no hi falta, és quasi tan important com la trama.

Sembla absurd que haguem de reivindicar els llibres pel fet que estiguin ben escrits quan això hauria de ser el normal. Però malauradament, en els darrers temps i en totes les llengües que llegeixo, la voluntat de transcendir amb l’estil s’està perdent a marxes forçades en favor de la mercadotècnia de la trama. Ras i curt, molts llibres no s’haurien de publicar i llibres excel·lents com aquests que ens parlen de persones normals haurien de tenir molta més visibilitat. Perquè la literatura també és això: fer de la normalitat quelcom extraordinari. I us asseguro que en obrir les pàgines de L’hotel blanc de la platja us enamorareu de la Virgínia i us enamorareu d’una prosa que enriqueix la seva història. A la fi tenim un llibre valent, honrat, un llibre dels que et reconcilien amb la literatura.

SEBASTIÀ BENNASAR

L’hotel blanc de la platja

Alba Sabaté.

Columna, 2016