L’obra narrativa primigènia de Manuel de Pedrolo (1918-1990) compta amb un seguit d’obres menys conegudes pel gran públic que serveixen, llegides avui en dia, per veure que l’autor de Totes les bèsties de càrrega va experimentar amb una multitud de propostes més o manco reeixides a l’hora d’incorporar la modernitat a la literatura catalana. En el cas que ens ocupa, Cops de bec a Pasadena, trobem un Pedrolo divertit, gairebé de comèdia de situació, que encara beu molt del teatre malgrat que el 1956, quan l’escriu, ja tenia tretze novel·les al calaix, entre les quals tres de les negres i dues de les obres majors del corpus pedrolià: Cendra per Martina i Balanç fins a la matinada.

En aquesta ocasió, Pedrolo situa la seva acció a la singular casa a Los Angeles d’un especialista cinematogràfic: ni més ni menys que un home que es guanya la vida encenent cigarrets. Quan algun director reclama els seus serveis l’home ha d’estar disposat a encendre perfectament amb llumins totes i quantes cigarretes se li posen al davant. L’home és l’únic que aporta ingressos a la casa, on viu amb la seva dona i on també hi viuen la seva cunyada, guionista fracassada fins al moment però que intenta incessantment col·locar una de les seves obres en una productora; i un amic de la família que està tancat escrivint una novel·la de més de mil pàgines que té, entre altres temes, el de la Guerra Civil Americana. L’especialista reclama poder dormir un mínim de deu hores les nits abans de treballar, fet que trenca el ritme del treball del novel·lista, que hi consenteix. Però, misteriosament, aquella nit, se senten passes a l’habitació conjugal -on marit i muller dormen en llits separats- i comença un daltabaix.

L’obra, molt divertida, s’aguanta per uns personatges molt ben trobats i posats al servei de la novel·la, per unes relacions humanes sempre complexes on apareixen temes com la subordinació de la dona; la psicoanàlisis; el joc i l’estafa; l’ambició creativa; i per uns diàlegs que conformen més del 80% de la novel·la i que mostren l’evident talent de Pedrolo per aquesta tècnica literària. La novel·la no va poder se publicada fins al 1972 perquè planteja qüestions morals impossibles per a l’Espanya de l’època. Lògicament, a banda de l’humor, alguns dels grans temes pedrolians ja hi apareixen i el que és més important: la novel·la suporta extraordinàriament bé el pas del temps.

Si voleu descobrir un Pedrolo diferent, humorístic, molt proper al teatre, que reflecteix el món del cinema clàssic de Hollywood però des de la vessant dels més fràgils del sistema, aquest és el vostre llibre.

SEBASTIÀ BENNASAR

Cops de bec a Pasadena

Manuel de Pedrolo

Nova Terra (1972)