Una vegada a la vida s’ha d’anar París i Nova York, una vegada s’ha d’anar a la Meca, s’ha d’escriure un llibre, plantar un arbre i tenir un fill, una vegada a la vida s’han d’aprofitar els cinc minuts de glòria d’Andy Warhol, i una vegada a la vida s’ha de viure l’experiència de l’Hespèrion XXI i el Concert de les Nacions de Jordi Savall.
El concert sobre la Venècia mil·lenària (770 – 1797) exigeix la capacitat de gaudir amb intensitat de tres hores de música, amb peces llarguíssimes que intercalen tot tipus de gèneres. La sessió inclou la sumptuositat de la música antiga, l’espiritualitat dels cants corals bizantins de monjos de Salònica i l’empremta judeocristiana de Sefarad, la lluminositat de l’òpera, la crida a la natura que inspiren alguns instrument de vent i l’esplendor dels madrigals barrocs. Tot el concert és un exemple de moderació. Cap fragment és massa llarg o massa breu, tot és equilibri. Savall recull ambients culturals i musicals des del període bizantí fins a la caiguda de la República de Venècia, amb influències cristianes, ortodoxes, otomanes, jueves o musulmanes. Si l’Hespèrion esmenta les penínsules italiana i ibèrica, les més occidentals d’Europa, el Concert de les Nacions, formació que interpreta instruments d’època amb un repertori que va del Barroc al Romanticisme, simbolitza el mestissatge, el refinament i la convivència de gustos diferents.
La descoberta de sons antics s’intercala amb sons més propers. La proposta uneix músiques i temps, és un clam i un reclam del sentit últim del concepte de civilització, que avança amb el coneixement i recordant les traces del passat. Els músics provenen d’una vintena de nacionalitats, de les tres formacions l’Hespèrion XXI, la Capella Reial de Catalunya i el Concert de les Nacions, Panagiotis Neochoritis, intèrprets convidats del Marroc, Grècia, Turquia i Armènia. El simple fet, com a espectador, de veure simultàniament músics amb fisonomies que provenen de llocs tan distants com els seus orígens, provoca harmonia.
És cert que, en aquesta mesurada intercalació d’estils i músiques, l’espectador pot arribar a creure que en sap més del que en realitat coneix. I aquesta és una circumstància que Savall explota amb experiència, sense posar en evidència la ignorància de l’espectador i, ben al contrari, apel·lant als aspectes comuns, que sempre n’hi ha. Savall troba la complicitat de la platea. En un auditori centre-europeu, molts espectadors somriuen quan les melodies són reconegudes, de compositors com Vivaldi o Monteverdi, i es posen més seriosos quan els cants grecs converteixen l’auditori en una mena de temple sagrat o els instruments antics reclamen protagonisme. Fer entendre la música es pot interpretar com una concessió però, també, com un acte pedagògic. Sigui com sigui, el projecte de Savall és monumental.
El viola-gambista català, en acabar el concert, signa llibre-discs al vestíbul de la Philharmonie de Luxemburg. Sembla una mena de déu a la terra. Parla lentament als seus fans i sempre amb un somriure, refinat i distant. Fa anys que Savall i els seus músics actuen al mateix auditori. El públic sempre en surt entusiasmat.
Carles Domènec
Bearn 