Margarida Aritzeta (Valls, 1953), és una de les escriptores més interessants de la literatura catalana. La seva obra abasta una trentena llarga de títols entre novel·la, novel·la per a infants i joves, poesia, narrativa… a més a més ha tingut una important presència en antologies de relats i té una important vessant acadèmica amb nombroses publicacions i edicions d’obres d’altri. Aquesta carrera ha fet una revifalla molt important en el tombant de la darrera dècada. Des del 2010 cap endavant ens ha aportat deu títols, del qual La filla esborrada (Capital books) n’és el darrer.

La història es pot intentar explicar sense fer massa avançaments, de la següent manera: el 1992 una dona gran a punt de morir explica a la seva filla que en realitat no és la seva mare. A partir d’aquí veurem la reconstrucció de la vida de la Laura i del Gabriel, un amor quasi impossible a la Catalunya del 1945, la de la primeríssima postguerra. Dos móns -el d’una noia de casa bona i el d’un maqui- que es troben i que fan que saltin espurnes.

Fins aquí la informació pràctica: el de què va el llibre, més o manco. Parlem ara de les coses realment interessants: el com està fet el llibre. I és aquí on l’Aritzeta (ara sí, amb l’article davant el cognom, com pertoca a les grans escriptores del país) ens demostra que el seu domini de les tècniques narratives és de primer ordre. Perquè des de bon començament juga amb dos elements cabdals per poder fer avançar la història: el trencament de l’horitzó d’expectatives i la suspensió de la història. Així, allò que comença el 1992 queda penjat fins al final del llibre, de la mateixa manera en què es pengen les bones històries i així, no ens importa si afusellaran al coronel Aureliano Buendia, sinó que volem saber què va passar el dia que el seu pare el va dur a conèixer el gel, per exemple. Després hi ha el trencament de l’horitzó d’expectatives. En aquest sentit, l’Aritzeta és una mestra que du el lector exactament per on ella vol, que juga a que ens imaginem els camins de la història per després canviar-los de sobte, invertir-los, girar-los, preparar-nos en cada moment una sorpresa.

Més sorpreses tècniques: la focalització múltiple. La història es va narrant des de diversos punts de vista que de vegades s’introdueixen sense avís per als navegants més enllà d’un canvi de flexió verbal que indica el pas d’un narrador a un altre amb diferents graus d’implicació en la història. Aquesta combinació de temps entre el passat i el present i de mirades a la mateixa història, crea un text orgànic, viu, que fa que el lector quedi encara més atrapat dins de la història, perquè l’Aritzeta excel·leix en la manera en com ens explica el que ella vol.

Després, evidentment, hi ha el que ens explica. Perquè aquesta és una història sobre el mal (i sobre el bé, també, ja que sense el bé no trobaríem el mal) i sobre el silenci. Ens enfrontem a un dels moments històrics menys tractats a la literatura nostrada -la primeríssima postguerra- i ens enfrontem a un dels grans temes de la literatura universal: el mal, en totes les seves accepcions: el mal del pare que rebutja per sempre la filla pel que diran; el mal que no està exempt de bellesa com el del Franz, el professor de piano que amaga múltiples secrets i que marca per sempre la Laura; el mal primari i ancestral dels caçadors d’homes que persegueixen els maquis. L’Aritzeta és capaç de recrear-los tots ells amb una precisió esmoladíssima que fa que entronqui amb aquella preciós poema de Goethe reconvertit en cançó: El rei dels verns, una de les claus del llibre (deixem aquí la versió que n’ha fet en Roger Mas https://www.youtube.com/watch?v=P1AWdDVNYsI ) . La música, la bellesa, la metaliteratura que trobem ara i adès conformen a més a més un altre dels afegits d’un llibre que no deixa ningú indiferent i que mostra que l’Aritzata és en la seva dècada prodigiosa i que la seva ambició no té límits.

SEBASTIÀ BENNASAR

La filla esborrada

Margarida Aritzeta

Capital Books

2017