Dimarts, roda de premsa del Pen Català per explicar els 95 anys de la seva història. Curiosament els papers històrics de l’entitat es troben a una biblioteca universitària a la ciutat d’Austin, la capital de Texas. Em ve al cap el poema del malaguanyat poeta Salvador Iborra, del meu amic Salvador Iborra. Un poema que es diu així: Austin, Texas, que reproduim fotografiat. Crec que és un gran poema, però també crec que en Salva tenia pocs poemes dolents.

Últimament moltes coses tornen a ell. La visita a Morella que mai no férem i on finalment vaig anar al caire de la primavera.

Enamorat del País Valencià, són tantes les viles que em va descobrir, tants els llocs. He fet memòria i fa 22 anys que hi vaig. Anava a escriure que hi baixo, però quan hi anava des de Mallorca no hi baixava des d’enlloc. El primer cop va ser per als premis Octubre de 1996, quan vaig conèixer per primer cop en Joan Marí a una roda de premsa clandestina en un setè pis de l’Avinguda Baró de Càrcer. LLavors, a partir del 1998 sempre amb ell.

No sé quants cops hem fendit la nit de València, en llargues caminades des del Carme fins a l’Avinguda del Port, però crec que tots els llocs que ara diré me’ls va ensenyar ell per primer cop: Manises, on els dos recollirem guardons de premis literaris juvenils; Xàtiva, Estubeny, la Canal de Navarrés en el primer viatge interior al territori mític de la joventut. Guardo també les cartes que m’enviava des de Callosa de Segura, és clar, quan érem pobres i correus era quelcom bonic i mític que trigava en dur noves dels amics i quan podíem buscàvem cabines de telèfon per trucar; Gandia, un dia que misteriosament teníem diners i vam menjar paella damunt del mar; Oliva seguint les passes d’una poetessa bonica; Puçol, on havíem de fer i desfer un gran premi per a joves escriptors dels Països Catalans i que mai no es va arribar a fer, per molt que ho intentarem; Alacant uns quants cops, per presentar-hi llibres o simplement per sortir-hi una nit de festa i agafar el tren de tornada a València a primera hora del matí, perquè sí, perquè calia veure els amics i celebrar els aniversaris; LLíria, on viuen les sirenes morenes al final d’un trajecte en un trenet tortuós.

Hi ha també els viatges sol sense ell. Morella l’últim. Benissa el primer, novament per anar a recollir un premi, just abans d’un Sant Jordi; Castelló, Borriana, Vinaròs a ca la Mariola Nos, la llibreria que si no existís ens hauríem d’inventar. Algun cop més Alacant. I molts cops València. Mai Elx, mai Alcoi, cites pendents com la de Morella que esperen algun dia, algun motiu. I sobretot molts i molts cops el carrer de Cavallers, les torres de Serrans i de Quart, el Carme fosc, els bars lluminosos, el Lisboa, i Austin, Texas, encara que sigui només en un poema, en un dels tants meravellosos poemes dels grans escriptors del País Valencià, el bocí més sentimentalment poètic del meu país de nom plural. Demà el tren torna a sortir de cap a València i de nou, en arribar a l’estació del Nord, seré a casa. Una casa una mica més buida, però casa al cap i a la fi.