Al llibre ‘Banderes dins la mar’ de Josep Lluís Aguiló, que publica a Visor Libros en una doble edició en català i castellà (traduïda per Francisco Díaz de Castro), descobrim que l’illa és l’antònim de la mar, que aquesta fa forat i tapa, els malentesos d’Ítaca, la calma tensa dels illencs, el seu règim alimentari i les seves relacions comercials, i l’orgull dels nàufrags. L’horitzó no té el mateix sentit per als nadius d’una illa.
Aquí teniu el poema que dóna títol al llibre:
BANDERES DINS LA MAR
Mumareta meva, dau-me berenar
que es corsaris vénen i me n’he d’anar.
En una barqueta partiré d’Artà
a posar banderes dins de la mar.
POPULAR
Ara te’n podràs anar.
Recordaràs el portal
de ca teva que t’observa
com una àncora de plom,
com un judici de fusta
que t’ullprèn, en allunyar-te,
quan marxes cap a la mar.
Et sembla poca la terra
i la mar no et bastarà.
Ara te’n podràs anar.
Els corsaris se m’enduen;
se m’enduen captivat
diràs, quina gran excusa,
i quin desig més culpable
i quin no poder evitar
mirar la mar i voler
navegar el món sencer
i portar corona al cap.
Et sembla poca la terra
i la mar no et bastarà.
Marxem a posar banderes,
banderes dins de la mar,
que assenyalin les fronteres
del país del contraban.
Et sembla poca la terra
i la mar no et bastarà.
Seràs mariner de guerra;
Per corsari et penjaran.
Bearn 