SACRIFICI, teatre d’alt voltatge

Començo amb una afirmació: tinc una nena de quatre anys i una de nou mesos. Això vol dir que si m’assec al sofà de casa em quedo adormit amb les lletres de començament del Polònia. Per tant, anar a les onze de la nit a La Villaroel a veure una obra de teatre era un risc important (i més si l’aire condicionat funciona perfecte, fa una nit de xafogor i hi pots anar sol). Però és clar, al davant hi havia Sacrifici, la nova criatura de Sergi Pompermayer (Barcelona, 1967) i això es garantia de que no et deixarà indiferent. I comença l’espectacle. Sala mig plena. En castellà diuen allò de “no esta hecha la miel para lo boca del asno”, així que ells s’ho perden.

La posada en escena és impactant i a la vegada mínima: el cap d’un conill, pintures, un penjarobes, un llit, la barra d’un bar que divideix en dos l’escena. I tot comença amb la Mar Pawlowsky donant entrada a aquesta obra que si haguéssim de definir d’alguna manera qualificaríem de “tragèdia rock” (ep, amb punts d’humor i amb una dosi brutal de crítica social). Sabeu quan es van inventar allò de l’òpera rock? Doncs una tragèdia rock és el mateix però en bo (anava a escriure en indie, però hi ha tanta merda suposadament indie…). És clar, no podia ser d’altra manera si al darrere del sò i els arranjaments de l’obra hi ha la Mürfila. Rock en essència, alt voltatge, decibels.

I llavors arrenca l’obra, que ens parla sobre el món de l’art, sobre la paternitat, sobre les relacions de parella, sobre les vides de merda i sobre les vides somniades, sobre les mirades i les ingerències entre les vides i sobre com tot se’n pot anar en orris en només un segon. El text és molt bo i les actuacions del Marc Ribera i la Mar Pawelowsky són d’un gran nivell. No vol dir això que l’Eric Balbàs i la Maria Hernández no ho facin també molt bé, al contrari, però a Balbàs en algun moment se li perd la dicció entre el decibel musical i a la Maria Hernández li donen la millor escena de l’obra i la borda (el seu to amb els missatges de veu al mòbil i la seva inflexió de veu angoixades són sensacionals) i després té una altra oportunitat de lluïment i, al meu entendre, la malbarata, però no per culpa seva sinó per un -l’únic detectable- error de direcció. La potència del text en l’escena del trencament de la parella (ho sento, l’spoiler era imprescindible) és tal, que no es pot resoldre en dos minuts on la Maria Hernández podria haver explotat aquest immens talent que demostra en tota l’obra.

Són dues petites xorradetes que es poden millorar, segur, en la llarga carrera que hauria de tenir “Sacrifici”, una obra que hauria de sortir de l’Off Villaroel per anar a un públic menys militant de les llargues nits de Barcelona. I és que l’obra és molt bona i la posada en escena és extraordinària, demostrant que en teatre la sobrietat de recursos, quan se sap utilitzar, suma i genera en l’espectador la inquietud necessària que tot espectacle ha de provocar. I aquest us asseguro que no deixa a ningú indiferent.

SEBASTIÀ BENNASAR

SACRIFICI (Sala La Villaroel, fins al 20 de juliol)

Dramatúrgia i direcció Sergi Pompermayer

Direcció: Tania Brenlle

Amb Eric Balbàs, Maria Hernández, Mar Pawlowsky i Marc Ribera
Escenografia Laura Clos “Closca” i Sergi Corbera
Vestuari Carlota Ricart Amenós
Il•luminació Marc Salicrú
So i arranjaments Mürfila
Audiovisuals Clara Mata, Gerard Vidal i Mürfila
Ajudanta de direcció Anna Serrano i Clara Mata
Ajudanta de producció Clara Mata
Fotografia Clàudia Serrahima
Comissaria de l’exposició Joana Mora
Agraïments Núria Legarda, Xavi Lázaro, Anabel Labrador, Aïda Bellet, Joan Delgado, Pep Duran, Nina Pawlowsky, Felix Pons, Carmen Machi, Roger Vilà, Victor Ruiz, Mireia Aixalà, Cesc Calafell, Albert Roig i Laura Gil
Artistes de l’exposició Marta Cartu, Carme Morgendorffer, Fèlix Pons, Anna III, Nina Pawlowsky, Carles Castaño, Roger Vilà, Gil Gelpi i Júlia Canals
Producció Mola produccions en coproducció amb El Eje i La Brutal
Amb la col·laboració de La Villarroel