El dormitori, entre els sis i els dotze anys, era una gran habitació ubicada en un pis d’Inca, a l’interior de l’illa de Mallorca. A una de les parets hi havia un quadre d’una casa mig esbucada, al costat d’una possessió de Massanella. Sobre els ametllers del paisatge, una cara pintada, una mena de màscara.

Sense ser-ne conscient, el quadre va desaparèixer de la meva vida durant trenta anys i reaparegué a la paret gran de l’Espai Mallorca de Barcelona, en una exposició d’homenatge a Mati Klarwein (Hamburg, 1932 – Mallorca, 2002). A la pintura, l’artista psicodèlic hi havia replicat tres pics la cara que, a l’original, només sortia una vegada. Al perímetre del quadre, s’hi havia afegit un decorat teatral, les cortines plegades d’un escenari. A Barcelona, vaig despenjar el quadre per veure-hi la signatura del meu pare, al dors de la tela, però havia estat esborrada. El meu pare havia presentat l’obra a un premi local de pintura i, en acabar el certamen, no l’havia recuperada. Del fons de l’ajuntament del poble del concurs, el quadre havia anat a parar a Klarwein, segurament després de comprar-la al mercat de pintura de la població, sense el permís ni el coneixement del primer autor. Klarwein l’havia agafada per formar part de la seva sèrie titulada ‘Improved Paintings’, en la qual incloïa elements pictòrics sobre teles d’altres autors.

La sensació, en veure trenta anys després aquella tela, fou desconcertant, com qui de cop olora les aromes perdudes d’un temps passat i que romanen a un racó de l’històric del cervell. Els records desenfocats pareixien ressorgir però ho feien mal girbats, desdibuixats i de forma desordenada. Tornaren al pensament les parets d’aquella cambra d’infant, que tan poc representava, per a mi, abans de la reaparició pictòrica.

L’apropiació de Girbent

Amb l’arribada del retoc digital, l’apropiació al món de l’art (un tema antic) s’ha convertit en un recurs ric en possibilitats, un d’aquells àmbits en què la tecnologia corre més i millor que el discurs que es desprèn de les explicacions que solen acompanyar la producció de les obres d’art.

El vídeo de Manuel Espinoza que es projecta a l’exposició de Pep Girbent, a la galeria Horrach Moyà de Palma (molt recomanable i que es pot visitar fins al 16 de setembre), ens convida a reflexionar sobre l’apropiació d’obres d’altres artistes i sobre qüestions com l’experiència viscuda en diferit. Hi trobareu una fantàstica història d’apropiació de Bob Dylan que Girbent aprofita amb astúcia i intel·ligència. Té sentit agafar com a origen creatiu l’obra d’un artista i canviar-li el sentit, i fins i tot la forma? És això lícit? Hem de seguir creant obres completament noves o és millor jugar amb les que ja existeixen, manipulant-les i trobant nous raonaments i interpretacions?

La peça en vídeo, que a continuació es reprodueix, té una qualitat literària rellevant i ens dóna les claus d’aquesta apropiació, amb rigor i ironia. El treball de Girbent treballa a partir d’imatges d’altres, que col·lecciona. El resultat conté ambigüitats i paradoxes. L’espectador té la sensació de formar part dels experiments futurs de Girbent. El dilema entre vertader i fals es converteix en un problema moral molt menor. A més, si la possibilitat de la còpia que atorguen el clixé fotogràfic, el fotograma o l’arxiu digital sembla minvar el valor de l’obra en qüestió, en canvi, la pintura (sovint en gran format) d’aquella mateixa imatge dignifica i magnifica el resultat artístic.

Carles Domènec