He tornat, com sempre que puc, a la cala. Per a mi la cala és Bóquer, al terme municipal de Pollença. S’hi ha d’anar a peu, obligatòriament, caminant més d’una hora encaixonat entre el final abrupte de la Serra de Tramuntana, que es perd en el mar gràcies a la Serra del Cavall Bernat, que cau a pic sobre el mar al fons de la cala i de la Talaia d’Albercutx, que després s’estén fins al fons del món conegut, la península de Formentor, que aboca Mallorca a la immensitat. A la cala es veu el Colomeret, amb aigües profundíssimes de color blavet on els navegants agosarats es foten banys amb més de vuitanta metres d’abisme sota els peus. És la immensitat.

Durant molts d’anys passàvem una part de l’estiu a la Cala. Les coneixences del capellà del poble, don Manuel, va fer que poguéssim acampar en un plana sota pins durant bastants estius. Recordo com si fos ahir la síndria fresca, les cabres salvatges, la balsa que surava després de molts esforços per fer-la, els banys a la cala, i tots els amors no corresposts d’aquells estius d’adolescència. I les nits amb el cel més estrellat que hem vist mai, estirats sense lluna i pensant que és impossible que no hi hagi vida més enllà.

A la cala, pegellides amb llimona, la sal als cossos, aquella sensació absoluta de llibertat només compartida per alguns dels herois de Juli Verne i Stevenson i per aquells voltors negres que a poc a poc s’han anat feliçment recuperant. Poques coses són tan boniques com un vol de voltor immens, d’ales majestuoses, retallat contra el Cavall Bernat, vist des de Bóquer. I aquella aigua transparent i fresca com a pocs llocs del món. Cala Bóquer val la pena perquè hi ha un esforç per arribar-hi una recompensa semblant a una il·lusió de paradís.

A la cala alguna vegada he tengut la sort de nedar-hi absolutament sol. Enguany no. Hi ha gent per tot. Malgrat tot, davant la bellesa, la dotzena de persones que ahir hi érem restàvem en silenci. Una dotzena de persones en una cala a Mallorca el mes d’agost és un privilegi absolut. En temps de turismefòbia justificadíssima -malgrat que la dreta urbanitzadora i depredadora d’aquesta païsa nostra es posi les mans al cap-, retrobar-se amb les arrels és un exercici de purificació que ens cal. A la cala encara hom pot somiar amb els herois d’una adolescència lectora i sentir sobre la pell la sal, els amors no corresposts, la pols de les estrelles.