Una postal patriòtica

 

patria01_w

Una senyora llegeix ‘Pàtria’ d’Aramburu a la platja de Zarautz. Fotografia de Carles Domènec.

Camino per Zarautz. Sempre que sóc al País Basc, i això que hi vaig viure a la primera infantesa, tinc la mateixa impressió, la de no conèixer els codis i sentir-me un estrany. Des de la platja, puc veure una competició de traineras i constato encuriosit el gust d’aquest gent per exhibir la seva força física. A vorera de mar, les ones avisen dels perills del Cantàbric. La marea puja i els banyistes van sortint de l’arena i s’instal·len al passeig. L’aigua és fosca i els penya-segats són verds. La platja pareix d’un temps remot, per les ombrel·les de retxes, els vestidors i les cadires pintades de blau. Poques dones hi fan top-less.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

En pocs dies, he vist a Euzkadi molts lectors de Pàtria, el gran èxit de Fernando Aramburu. Se’m fa estrany veure una senyora gran, asseguda arran de mar, llegint aquesta crònica dels prejudicis i la violència. A un centenar de metres, al restaurant de n’Arguiñano, molta gent es fa fotografies al costat d’una estàtua del cuiner. L’escriptor ens recorda qui era ETA (o cal dir-ho en present?) Molts bascos, nacionalistes o no, semblaven necessitar llegir un llibre com Pàtria. Imagino que una forma d’anar endavant és acceptar l’opressió ambiental sobre gent com el Txato, el personatge d’Aramburu a qui, de la nit al dia, els seus amics i coneguts foragiten. No és fàcil que els bascos parlin amb desconeguts de política. Però ara sabem que és probable veure’ls llegir Pàtria. Tot plegat fa pensar que un aspecte interessant del conflicte basc són els seus secrets, els silencis i les pors. Igualment, tot se’m fa molt estrany.

 

aramburu

Aramburu. C.D.

Abans d’anar-me’n de Zarautz, passejo pel centre de la vila. En una de les places, una gran ikurriña té problemes per alçar el vol. Es necessita molt de vent per fer-la enfilar, en un dia tranquil d’estiu com el d’avui. Una parella jove magrebí es creua amb una senyora d’uns seixanta anys, que ve de comprar menjar. Fa menys de 48 hores de l’atemptat de les Rambles de Barcelona. Ella els insulta. Ells no l’entenen. Cadascú segueix el seu camí. A la mateixa plaça, hi trobo una pintada amb el símbol del punt de mira d’un canó sobre la mitja lluna mora.

 

Carles Domènec.

 

 



Categories:Altres Literatures, Crònica

Etiquetes: ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: